diumenge, 1 de desembre de 2013

"Albors i verins", de Daniel Casas: "Pròleg" (Sergi Cazenueve) i Índex


Portada: emboscall
PRÒLEG

 Quan he acabat de llegir els poemes d’Albors i verins, de Daniel Casas, he tingut la injusta impressió que aquest llibre no seria del gust de ningú. Hi ha, en ell, poemes de molt diversa factura, des d’uns que es caracteritzen per una diafanitat de sentit, expressió directa (gens o poc ambigua) d’experiències que tothom, lectors i autor, hem conegut i en els qual ens reconeixem, fins a d’altres on la comprensió del lector s’estavellarà, com en un mur que no se sap què amaga al rere.

     El lector senzill, el simple amateur de poèmes, el lector que busca en el vers la mera efusió de sentiments, potser palesi la seva estranyesa davant de la considerable quantitat de poemes «hermètics» que el llibre conté. El lector format, en canvi, aquell que vol del poema la insinuació del que les paraules tòpiques no diuen (o potser no poden dir, per bé que hagin d’intentar-ho), aquest lector ideal, addicte al text fins a les últimes conseqüències, se sentirà decebut quan trobi formes d’expressió tan directes. Si el primer tipus de lector, el lector diguem-ne «ingenu» (que té nogensmenys dret a existir), respondrà amb el desassossec, el segon tal vegada opti, en un acte legítim d’indignació, per rebutjar l’obra en conjunt. Aquest llibre de poemes, doncs, és possible que no agradi ningú.

     Davant d’aquesta perspectiva tan poc falaguera, voldria justificar un llibre com aquest, potser perquè a mi m’ha agradat. Haig de dir, primer, que no crec que l’autor l’hagi escrit pensant en els receptors. Un escriptor que es preui no pensa mai en els potencials lectors del seu treball, sinó que centra els seus esforços en l’objecte d’allò que pretén portar a la paraula; en tot cas, la forma artística (la bellesa, el patetisme o la sublimitat que assoleix) no ve condicionada tan sols per l’efecte que aspira a produir, ja que certament en art la forma és també contingut. D’altra banda, durant tots els anys que porto escrivint i llegint poesia, he esdevingut cada vegada més conscient que l’acte d’escriure és un acte insatisfactori: sempre deixa escapar més del que expressa o, volent aprofundir-hi, encalla en una complexitat mancada de força poètica. No és gens fàcil aconseguir un equilibri entre la intensitat expressiva i un trencament del llenguatge, necessari per tal de dur a la llum el seu rerefons. A vegades hom s’hi apropa, a aquest equilibri, i llavors hom creu que l’obra ideal no és lluny. Però en la majoria dels casos, hom no pot evitar tendir cap a un extrem o cap a un altre, segons quin sigui l’ànim del moment o la intenció de transcendència.

    Veig aquest llibre, doncs, com el producte de diversos i diferents actes poètics; d’aquest fet potser provingui la seva varietat d’estils. Si en algun o en alguns dels poemes s’arriba a l’equilibri que esmentava, és el lector qui haurà de decidir-ho. Tanmateix, es consideri o no lícit reunir en un conjunt aquesta dispersió estilística, m’agradaria rompre una llança a favor d’aquells poemes que el lector «ingenu» considerarà impossibles i, per tant, es veurà temptat a desconsiderar. Jo li diria, a aquest lector, que no sap llegir poesia, perquè quan pretesament la llegeix, la vol entendre, és a dir, vol traduir-la al propi llenguatge, amb la qual cosa destrueix el poema. Així, doncs, quan no entén el poema, el nega, però es produeix la paradoxa que almenys el salva. La poesia no sempre, o no sempre del tot,  es pot comprendre; en certa manera, és com la música: seria absurd voler entendre, posem per cas, una simfonia de Mozart. La poesia empra imatges (la metàfora tan sols n’és aquell cas que té justificació racional), i les imatges se les ha de conservar en la seva plasticitat pictòrica i en les successions semàntiques (quant al contingut) i musicals (quant a la forma) que les menen.

     El llenguatge que el lector «ingenu» comprèn i que creu que pot traduir a la pròpia experiència, suposa sovint, d’altra banda, la presència inefable de la imatge. Com que aquesta última ha estat assumida pel context lingüístic-cultural, no s’adona tanmateix d’ella i es pensa que la comprèn. Un poema del llibre en aparença tan senzill com és El plany dels morts, per exemple, ens pot mostrar el que diem. Quan l’autor escriu que li «parlen els morts», ¿pretén significar que són realment els morts els qui li parlen? Em sembla que no hi haurà cap lector del poema que pensi que s’està referint a fantasmes o esperits. I nogensmenys no crec que aquest lector tingui cap dificultat per a identificar el que s’expressa. Aleshores, per què quan escriu, també per exemple, «Si amb raïms l’ouada tarda detures...» no es produeix una assimilació semblant? ¿No serà perquè, en aquest darrer cas, el poeta trenca el llenguatge i el torna, en conseqüència, de difícil accés? El poeta, sóc del parer, té aquest privilegi i, fins i tot, si es preua de tal, ha de fer-lo valer.


SERGI CAZENEUVE
 
 
ÍNDEX DEL LLIBRE
    
            Albors i verins                       
 I.- L’AMOR COM UNA FAULA
            Deseixida et vull                               
            El que sento                          
            Ifigènia a l’espai                                
            Marina                                               
            Orfeu                                     
            Faula                                                 
            Quatre llaunes                                   
            La missatgera                         
 
II.- PARANYS IMMÒBILS DE SOLITUD
            Nàufrag                                             
            Memoràndum                                    
            Còpies de què?                                              
            Meuca                                               
            Paranys                                                         
            Retorn a les hores                                         
            Impasse                                                         
            Retorn a l’abís                                   
 
III.- LÍQUENS DE TRISTOR, LES HORES
            Tristesa                                                         
            Impressió                                                      
            Vampirs                                                        
            Infantesa                                                       
            Hores                                                
            Suïcidi frustrat                                   
            Quiets licors                                      
            Converses                                          
 
IV.- LITÚRGIES DE FANG
            Interrogatori salvatge            
            Circumcisió dels vespres                   
            Tomba                                               
            Trencadissa                                       
            Litúrgies de fang                                
            La porta                                             
            Oració de la neu                                
            Extremunció                                     
 
V.- RITMES LENTS DUEN FOLLIA
            1.- Adagio                                          
            2.- Assai sostenuto                                           
            3.- Andante assai ben marcato               
            4.- Tempo I                                                     
            5.- Grave                                                        
            6.- Larghetto                                                   
            7.- Andante molto cantabile                   
            8.- Tempo I                                         
 
VI.- EL FASTIG ÉS UN ANHEL SENSE ROSTRE
            Dionís                                               
            Les tombes                                        
            Desig                                                             
            Cel·la                                                            
            Paret                                                             
            Paisatge sense rostre                         
            Els assedegats                                   
            Fastig, tostemps a l’ara                      
 
VII.- AL CAPDAVALL NO-RES I AMBRE
            El plany dels morts                           
            Malson per a piano                            
            Cura de fang                                      
            Sèquia                                               
            Morgue                                              
            Llotim                                    
            El fred                                   
            Serà l’hora                  
 
VIII.- LA FI DEL POEMA
            Verins i albors
 

 

dilluns, 18 de novembre de 2013

"Ena menys una / Ene menos una", de Manel Queralt en edició(n) bilingüe

PDF (on-line)



EPUB: clica aquí per descarregar la versió original del llibre (només en català).

[Per informació biobibliogràfica en català sobre l'autor, visiteu la seva pàgina o la pàgina d'altres obres en aquest bloc.]

Manel Queralt i Utrilla (Barcelona 1959) es ingeniero informático. Ha publicado los libros de poesía Xiscle (1990), Ena menys una (1992), Druda (premio Guerau de Liost 1995), Trit (2000), Miserere (2004), Vacu, l’ésser sofrent (2004) y Nicis (2005). Todos estos títulos se reunieron, junto con los inéditos Ecs, perpetuum mobile y Atziacs, en el volumen A furt (Obra poètica 1990-2006), publicado por Emboscall el año 2007. El conjunto, admirable, es fruto de más de tres lustros de trabajo poético ininterrumpido de un autor excepcional tanto por la originalidad de su propuesta, como por la determinación con que la está desarrollando a lo largo de los años. Sin embargo, esta obra continúa expandiéndose con nuevos títulos, com Bra, els llavis negres (Emboscall, 2008), Fora (En estat de sense sostre) (Emboscall, 2011) y Excretòria (Emboscall, 2012), además de otros inéditos y en proceso de creación.

Aunque no tan asiduamente como la poesía, Manel Queralt también cultiva la prosa, una muestra de la cual és Nivalis, l’altra banda (Emboscall, 2005).

Buena parte de la obra de Queralt ha sido traducida a otros idiomas, sobre todo el castellano, com por ejemplo los títulos publicados por Emboscall en edición bilingüe: Chillido (2004), Ene menos una (2005) y Druda, el vigilante de la obra (2006). Durante el año 2008 Vacu, l’ésser sofrent fue traducido al castellano, al euskara, al gallego, a inglés, al japonés y al coreano.

Hoy ponemos al disposición del público la edición bilingüe de Ene menos una, en formato digital. La versión on-line (que se puede visualizar clicando sobre la ventana interactiva del principio de esta entrada de bloc) reproduce básicamente la edición impresa (2005), con los textos en catalán y castellano en páginas enfrentadas.

La versión digital bilingüe (en formato EPUB) presenta de forma sucesiva cada uno de los poemas, primero en catalán, a continuación en castellano, cada versión distinguida por el uso de diferentes fuentes tipográficas; podéis descargarla si clicáis  aquí . [Puesto que se trata de una fórmula experimental, agradeceríamos opiniones sobre estas soluciones; sin embargo, para facilitar la lectura, también ponemos a disposición de los lectores la versión solamente en castellano; clicad aquí para accedar a ella].

Sobre el manejo y gestión de archivos EPUB, visitad la página de Emboscall (en catalán).

Visitad la página del libro en Facebook.


dimarts, 12 de novembre de 2013

"Vint poemes i un càntic desolat", de Felip Cid, en edició digital oberta

Felip Cid vist per Pla-Narbona.
Imatge de l'URL http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/3/30/Felip_Cid.jpg

Felip Cid (Barcelona, 1930) és poeta, escriptor i Catedràtic d’Història de la Medicina. A part d’una extensa obra científica, en el domini poètic ha publicat: Sonets del Zoo (Els llibres de l’Óssa Menor, Barcelona: 1963), Veus i remors de la meva ciutat (Beatriu de Dia, Ed. Rocas, Barcelona: 1965), Records d’uns aparadors (Delos-Aymà, Barcelona: 1967), El Testament (Cafè Central i Eumo Editorial, Vic: 2003), Vint poemes i un càntic desolat (Emboscall, Vic: 2004), Soledats i crepuscles (Emboscall, 2005), Salvatge amor (El Tall, 2005), Llibre de tankas (publicat dins Obra poètica (1963-2006), que recollia tots els títols anteriors -Emboscall, 2007), Tankes taciturnes (Emboscall, 2008) i Espais solitaris (Emboscall, 2010).
 
En el camp de la critica i l’assaig ha publicat els següents títols: Antologia de l’obra poètica de J. M. López Picó (La Senda, Ed. Polígrafa S.A. Barcelona: 1969), Correspondència amb Salvador Espriu, 1959-1969 (Perifèries: Palma de Mallorca: 2002) i Introducció a una galeria d’autoretrats de Pla-Narbona (Ed. d’autor, Centre Telemàtic Editorial, Barcelona: 2003). Així mateix ha donat a la llum Memòries inútils (Afers, València: 2000).

Avui posem a disposició del públic l'edició digital oberta de Vint poemes i un càntic desolat. Podeu llegir l'obra on-line:





O descarregar-vos l'EPUB clicant sobre la portada (per més informació sobre aquest tipus de fitxer, visiteu el lloc web d'Emboscall):

 

http://www.emboscall.com/prima/vint_poemes/Vint%20poemes%20i%20un%20cantic%20desolat%20-%20Cid,%20Felip.epub
 
 
 


NOTA A L’EDICIÓ DIGITAL DE
VINT POEMES I UN CÀNTIC DESOLAT,
DE FELIP CID

A propòsit de la seva pròpia producció poètica, Felip Cid va escriure que “es tracta d’un tipus de poesia entesa com un coneixement, que s’intenta trametre tot postulant un espai concret del llenguatge, amb els seus elements tècnics i dissidències. Però, al mateix temps, cercant la naixença del poema com una prossecució de veritat essencial, íntima, subjecta a unes obsessions transcendents, que procuren la tristesa, la nostàlgia, la malenconia, el dolor de viure i la constant presència de la mort. En conjunt, una temàtica complexa, d’un gran abast crític” (“Pròleg” de l’autor a la seva Obra poètica (1963-2006) –Vic: Emboscall, 2007–, p. 6).

Ell mateix divideix la seva obra en dos blocs, cronològicament molt delimitats: “el primer grup comprèn, aplega, els tres primers títols marcats per dues característiques essencials. D’una banda, una mena d’exigència formal, mètrica, plasmada a base de sonets, i, en segon lloc, uns versos dedicats al món animal, conjuntament amb els objectes inanimats. En canvi, el segon grup adoptant el recurs de les assonàncies, sense ometre el vers lliure, tot al contrari, s’inclina cap a la comunicació poètica dels sentiments, estats d’ànim, vivències, antanys, esdeveniments que mouen la naturalesa humana, influïda per la tristesa, la soledat, l’amor, la melangia i la mort.” (OP, p. 7).

Vint poemes i un càntic desolat, el llibre que posem avui a disposició del públic en edició digital oberta, és el segon dels que Cid va publicar després d’un silenci poètic de trenta-cinc anys, i fou el primer que va veure la llum a Vic amb la mediació d’Emboscall.

Poc es podria afegir a la descripció que fa l’autor, amb la seva característica capacitat de síntesi, del nucli temàtic dels seus llibres poètics. Però sí que volem fer notar un tret particular d’aquesta obra en concret: l’ús puntual de formes lingüístiques no admeses en el diccionari normatiu; aquestes paraules són “màstil”, “abrulls”, “pesombre” i “estertor”, les quals Felip Cid va voler que fossin reproduïdes sense cap marca tipogràfica per tal com entén que són formes legitimades per la tradició literària catalana –malgrat no comptar amb el vistiplau de l’acadèmia oficial–, i que de fet són les paraules que escauen al lloc on estan posades, arguments que, a parer de l’editor, s'imposen pel seu propi pes. No hi ha dubte que el lector, avisat, també ho veurà així.
 
Emboscall
Barcelona, novembre de 2013
 

divendres, 8 de novembre de 2013

"No he fet res", de Pep Rosanes-Creus, en edició digital oberta


Pep Rosanes-Creus
(foto de l'URL http://www.ducros.cat/corpus/media/images/0.749357001190304926.jpeg)

Pep Rosanes neix a Manlleu el 1957, vila on passa els primers anys. Encara nen, els seus pares es traslladen a Roda de Ter. El 1975 coincideix amb Pere Güell en els estudis de COU; amb ell, amb Josep Manel Ferrer Moreno i amb Ramon Pujol, fan la revista Silenci (1976). El 1977 comença els estudis universitaris: resideix a Barcelona des d'aleshores fins a finals dels anys vuitanta, quan estableix la seva residència a l'Esquirol. Però continua en contacte amb Pere Güell i Josep Manel Ferrer Moreno, amb els quals publica La meva dona dorm amb el gat de l'avi, autodefinida com una "revista o papers bruts amb poemes o mots o gargots". Amb Josep Casadesús (K-100) publica Papers amorals (1979) i Nit de bruixes (1980); en tots dos casos compta amb la col·laboració de Josep Manel Ferrer Moreno.
Des de principis dels anys 80 treballa com a professor de secundària en diversos instituts, primer de l'àrea metropolitana de Barcelona, posteriorment d'Osona. És un dels autors que publiquen en el volum col·lectiu El Club dels 7 Poetes Morts de Roda de Ter, el qual, amb un pròleg de Miquel Martí i Pol, havia d'haver aparegut el 1976, però no surt fins el 1991. El 1992 apareix On la nit era negra, llibre que recull obra seva i de Pere Güell corresponent a l'etapa de publicacions marginals i semiclandestines.
A principis dels anys noranta publica dos llibres que mereixen una excel·lent acollida i que el consoliden com un dels autors més significatius de la seva generació: La venjança de l'eunuc (1993) i El gos i l'ombra de l'alzina (1994). Després d’un període de silenci, a finals de la dècada dels noranta reapareix amb la publicació de Vuit poemes (1998), Set (1998), No he fet res (1998) i El cos del temps (1999). Aquest mateix any 1999 guanya el Premi Carles Riba, que significa el reconeixement definitiu de la seva obra com un punt de referència obligat en la poesia catalana del tombant de segle. Voltor, el llibre guanyador, aparegué el 2000. El 2004 publicà el llibre de relats El cap amb el llençol, i els reculls de poemes La Rosa de joves i La Rosa pòstuma. L'últim llibre que ha publicat fins ara és l'obra poètica L'illa del tresor (2008).

Avui posem a disposició del públic el llibre No he fet res (El temps del cos), publicat per Emboscall el 1998: aquest fou el primer llibre publicat per Emboscall, ja que fins aleshores només s'havien fet publicacions de format "plaqueta" o "fascicle". Es va reeditar el 2002; ens hem servit d'aquesta reedició per fer la  present edició digital.

Podeu llegir el llibre com a PDF (on-line):



Podeu descarregar-vos l'EPUB clincant sobre la portada (si necessiteu informació sobre aquest tipus d'arxiu, visiteu el lloc web d'Emboscall):

http://www.emboscall.com/prima/res/No%20he%20fet%20res%20-%20Rosanes-Creus,%20Pep.epub
 
 

 

dijous, 7 de novembre de 2013

"La gran baixada", de Ricard Mirabete, en edició digital oberta


Ricard Mirabete Yscla (Barcelona, 1971) és poeta i filòleg. Compagina la creació literària amb la docència -que ha exercit en Instituts d'Educació Secundària d'arreu de Catalunya-, amb la traducció i correcció lingüística, i amb la col·laboració sobre actualitat literària (amb ressenyes i articles de fons) en diaris i revistes com ara "Avui", "L'Informatiu de Sants", "Reduccions", "Paper de vidre", "Rels"... La seva obra literària publicada inclou els títols: Última ronda (Premi Amadeu Oller 1999; Edicions de La Magrana el 1999), La gran baixada (Editorial Emboscall, 2004), Les ciutats ocasionals (Premi d’Òmnium Cultural del Vallès Oriental 2008; Barcelona: Témenos Edicions, 2009), i Radar (Barcelona: Témenos Edicions, 2012)

Mirabete és autor del bloc Última ronda, on combina poemes, comentaris crítics, aforismes i ressenyes musicals.
 
"Vestit de manera informal i despreocupat pel que es pugui dir, Ricard Mirabete passeja pels carrers de la Barcelona cosmopolita de finals del segle XX i observa. El seu tarannà inquiet li fa contemplar amb delectació qualsevol nimietat que pugui passar per alt a la gent estressada que deambula per la ciutat a qualsevol hora del dia i de la nit. Ha après des de ben jove a anar per la vida sense presses i sense més angoixes que les interiors. Amic dels seus amics, sap encomanar aquesta serenor i tranquil·litat a aquells que li fan ombra." Del pròleg de Xavier Soler a La gran baixada.
 
Podeu llegir el llibre on-line:
 
 
 
 
o descarregar-vos l'edició digital (per més informació sobre aquests tipus de documents, visiteu la pàgina d'Emboscall):
 
http://www.emboscall.com/prima/baixada/La%20gran%20baixada%20-%20Mirabete,%20Ricard.epub
 
 
Seguiu el llibre al Facebook.