Un noi de tretze anys, que acaba
de descobrir les seves aptituds literàries gràcies a una redacció que ha estat
lloada pels mestres, decideix d’aprofundir en aquesta habilitat, però vol
fer-ho en l’idioma propi, el qual, per raons polítiques, no s’ensenya a
l’escola. Per això s’apunta a unes classes de català que imparteix als baixos
de casa seva un poeta local. Som a Roda de Ter i s’acaba d’encetar la dècada
dels anys 70: el noiet es diu Pep Rosanes-Creus i Miquel Martí i Pol és el
poeta desdoblat en mestre de català. Aquest poeta fa poc que sap que pateix una
malaltia crònica, a causa de la qual està de baixa de la seva feina habitual a
la fàbrica, d’aquí que pugui dedicar temps a ensenyar, als pocs veïns que s’hi
interessen, la gramàtica i l’ortografia de la llengua catalana, desterrada de
l’escola oficial per la dictadura franquista.
Al llarg dels anys següents el
noi aprenent de poeta recorrerà ocasionalment al poeta madur perquè el guiï en el seu aprenentatge literari. Sempre hi trobarà generós acolliment en forma
de crítica objectiva i ajuda pràctica en la correcció de textos. Entre ells es crea un vincle que es mantindrà en el temps, fins que, anys a venir, la
distància s’acabarà instal·lant entre tots dos: el noi creixerà i marxarà a
ciutat, a estudiar i a treballar, mentre el poeta gran, a qui la malaltia
privarà d’autonomia física, molt rarament surt de la seva casa del poble. Martí
i Pol Inicia aleshores un procés d’integració literària de l’esclerosi múltiple
que Ricard Torrents (al pròleg de l’antologia del poeta rodenc Amb els ulls oberts, reeditada el 1999)
relata així: després de l’intent no reeixit d’universalitzar la malaltia, “cap
al 1975 el poeta es plantejà de treure’n
partit i ho aconseguí a còpia de disciplina i de treball intel·lectual,
però sense abandonar-s’hi. [...] Es tracta [...] d’un coratge poc comú, d’una
superació vitalista i alhora lúcida que un home, avesat a l’adversitat,
conquereix amb un sobreesforç d’intel·ligència per assumir la condició humana
quan es presenta amb dolors inhumans.”
Mentrestant, Pep Rosanes acaba
els estudis universitaris i comença a exercir de professor de llengua i
literatura a instituts de l’àrea metropolitana de Barcelona. Just aleshores se
li diagnostica esclerosi múltiple, malaltia de la qual anys abans ja n’havia
patit símptomes però que aleshores no s’havia pogut diagnosticar perquè el
brot, necessari per la confirmació del diagnòstic, ja havia remès quan es va
sospitar que es podia tractar d’aquesta afecció. Compta vint-i-tres anys, i si
bé sempre ha escrit poesia, mai no s’ha vist editat en formats convencionals,
tot i que ha aconseguit una certa projecció a través de publicacions “submergides”.
A diferència de Martí i Pol, Rosanes-Creus no trasllada explícitament el seu
estat de malalt a l’obra poètica, tot i que en absolut l’oculta en la seva vida
quotidiana. De fet, Martí i Pol se n’assabenta aviat, i el fa cridar per
veure’l. Rosanes, a qui la malaltia trigarà encara més de tres lustres a minvar
físicament fins al punt d’obligar-lo a retirar-se, quan es troba davant d’un
Martí i Pol greument incapacitat hi veu la imatge del que li espera. Se sent
marejat, demana pel lavabo, on roman una estona per asserenar-se. La trobada és
breu, dura tot just el que sembla correcte, i sense passar del formal s’acaba. Els
dos poetes coincidiran en d’altres ocasions, però sempre amb pretextos
literaris, i ja no no es veuran sinó en aquestes trobades puntuals, on la relació serà cordial, però distant.
Com apunta Ricard Torrents en el
text citat més amunt, Martí i Pol realitza, al llarg de la dècada de 1970 a 1980,
un procés d’integració i sublimació de la malaltia a través de la poesia;
aquest procés Pere Farrés, al pròleg del segon volum de l’Obra poètica (eds 62, 1991), el resumeix amb una fórmula que ha
esdevingut canònica: “La poesia d’aquesta època, des de Vint-i-set poemes en tres temps, segueix, conseqüentment, un camí
d’introspecció , fins a tocar fons amb els Cinc
esgrafiats a la mateixa paret, per emprendre, un cop assumida la situació
en el Quadern de vacances, l’ascens
cap una nova plenitud personal en Estimada
Marta i una nova dimensió exterior amb L’àmbit
de tots els àmbits.”
En el primer dels Vint-i-set poemes en tres temps, el
llibre que inicia el procés de “superació” del seu estat, Martí i Pol resumeix
el seu posicionament davant de la malaltia: després que “algú” fatalment li
hagi “omplert de vidres/ tota la sang”, es presenta així davant del públic: “Mireu-me
bé: sóc l’altre”. La fórmula que li permet literaturitzar la seva situació és a
través del desdoblament o projecció en aquest altre, que és de fet un personatge literari. Martí i Pol
exterioritza la malaltia, objectivant-la, mostrant-se com una projecció, com l’altre, en un joc d’un gran poder de
persuasió, perquè en aquesta imatge que, essent de l’autor en la seva base, una
vegada sublimada i elevada a símbol, despersonalitzada, s’hi pot reconèixer
qualsevol persona, cosa que l’habilita per presentar-se com la veu de la
col·lectivitat, en un paral·lelisme amb Catalunya, ja que aleshores comença a
veure’s el final de la dictadura. Així, el fonament de l’èxit popular de l’obra
de Martí i Pol arrela en el que és, al capdavall, un joc literari. Per això,
una vegada construït el personatge sobre les bases de la mistificació d’un
procés de superació de la malaltia, i a causa de la gran projecció pública que
aquest personatge assoleix, Martí i Pol no se’n podrà desprendre mai més.
Posteriorment, la seva poesia evoluciona per distanciar-se del personatge
creat, i en conseqüència de la malaltia, perquè, del procés que resumeix Pere
Farrés suara esmentat, n’ha sortit victoriós. Cosa en realitat falsa, perquè
l’esclerosi múltiple, ni abans ni encara ara, no té cura. I si mai n’arriba a
tenir, no serà per mitjà de la poesia.
Pep Rosanes-Creus, en canvi, mai
no explicitarà la malaltia en la seva obra, per bé que en realitat tota ella se
n’impregna. Hi és processada amb recursos estrictament literaris: elaborant
símbols, que, a diversos nivells, des del formal al conceptual, reflecteixen
l’evolució de l’esclerosi múltiple tant en el seu organisme com en la seva
psique. Així, per exemple, el tema del suïcidi, recurrent en la seva poesia, reprodueix
el procés “autoimmune” de l’esclerosi múltiple, ja que són les defenses del
propi organisme les que el destrueixen. I el procés de degradació física té el
seu correlat en l’animalització i denigració del jo, que es presenta com a
(auto)mutilat (l’eunuc) o animalitzat (el gos, el cuc...).
Es pot dir, doncs, que tot i
partir d’una realitat concomitant, el resultat poètic és oposat: Martí i Pol i
construeix un personatge, mentre Rosanes-Creus es mostra tal i com va
evolucionant en funció del procés de dissolució que pateix, el qual culmina en
la identificació amb un cuc que s’alimenta de la mort. A la inversa,
Rosanes-Creus presenta públicament la seva obra deslligada de la malaltia, però
tota la seva obra n’és una elaboració literària, mentre Martí i Pol aconsegueix
de vincular el seu procés patològic a la situació sociopolítica nacional en termes
de superació, cosa que li comportarà ser elevat a categoria de poeta nacional,
i que els seus versos es puguin esgrimir com eslògans electorals tant per les
dretes com per les esquerres, alhora que personatges “mediàtics” li fan cors. Per
contra, a Rosanes-Creus pràcticament se l’ignora, segurament perquè no ens
agrada gaire que ens presentin la crua realitat sense mistificacions ni
disfresses: podem compadir l’altre,
identificar-nos-hi, però girem els ulls davant del cuc.
Aquest diferent tractament públic
dels dos poetes queda perfectament reflectit en el Diccionari de la Literatura Catalana editat per Proa l’any 2004:
mentre en l’entrada dedicada a Pep Rosanes-Creus no es fa esment de l’esclerosi
múltiple, en la de Martí i Pol hi ocupa un lloc central. Penso que cal rellegir
aquest dos poetes en funció del contrast que ens ofereix l’excepcionalitat de
tot plegat –dels mateixos protagonistes i les seves obres, de la coincidència
en un a malaltia relativament rara, del context històric, de la resposta
popular...–; tot això ens ha d’empènyer a aprofundir-hi, sense prejudicis. I no
es tracta de denigrar-ne un per elevar l’altre, sinó de conèixer i valorar millor,
a través d’una lectura atenta i crítica de les seves obres, la nostra pròpia
història i a nosaltres mateixos.
JESÚS AUMATELL, febrer de 2015
Jordi Sala publicà després
Amants d’encesa tenebra (emboscall,
2003), i ara ens presenta l’Instant obert,
amb pròleg de Sam Abrams. Aquest nou lliurament de la seva obra, que és
continuació i eixamplament de la poètica que ja va definir des dels seus
inicis, comença, però, amb un replantejament, com una mena de refundació:
