dijous, 3 de desembre de 2015

Apunts sobre "L’instant obert", de Jordi Sala

A l’inici d’En un girar d’ulls (emboscall, 2000), el seu primer llibre publicat, Jordi Sala hi col·loca un seguit de citacions (de Shelley, Quasimodo i Riba) que l’emmarquen dins la tradició poètica occidental que posa en el seu centre gravitacional l’exploració del subjecte. Aquesta tradició arrenca amb el romanticisme, que afirma amb exaltada vehemència el “jo”, i continua amb el distanciament formal que el simbolisme va proporcionar a aquest mateix principi, via que ha estat prou productiva com perquè encara ara doni fruits molt profitosos.

Però, més enllà d’aquests referents, Jordi Sala ens mostrà ja en el primer poema d’aquell primer llibre que la seva pràctica poètica està efectivament en sintonia amb aquesta tradició:

DECLARACIÓ D’AMOR

«Sóc l’adjectiu que canvia,
si convé.
I el nexe,
si convé.
I tu.»
Somriu la noia
de ben treballades trenes
en somni: el verb.
1969

Una declaració d’amor que s’adreça en primer lloc al llenguatge coma a eina per al coneixement d’un mateix i del món, perquè amb l’amor tot ho pot fer seu. La poesia és el verb, l’amor, el jo i l’altre. Aquesta forma amb què l’autor es presenta al lector revela la consciència que el coneixement real requereix l’experiència; ell sap que, honestament, no pot parlar de res que no sàpiga de primera mà, però en comptes d’irrompre amb una afirmació d’autoritat subjectiva, ho fa a través de l’artifici. Així, per a Jordi Sala, com per a Pessoa i tants d’altres després que el gran poeta portuguès encertà a dir-ho tan bé, la poesia és el procés que permet parlar de la realitat, de la veritat, com si fos ficció. Dins d’aquests paràmetres, “jo” pot ser “un altre” perquè, paradoxalment, per mitjà de l’artifici es pot revelar la veritat.

Jordi Sala publicà després Amants d’encesa tenebra (emboscall, 2003), i ara ens presenta l’Instant obert, amb pròleg de Sam Abrams. Aquest nou lliurament de la seva obra, que és continuació i eixamplament de la poètica que ja va definir des dels seus inicis, comença, però, amb un replantejament, com una mena de refundació:

Convé a la pedra
de ser compacta. A l’home
pensar el seu viure.

Se’ns presenta el món com a dualitat: d’una banda allò inert i inalterable, de l’altra el que és perenne i està sempre en trànsit, lligat al canvi. Però aquesta dualitat aquí només es planteja, no s’especifica quin pot ser el seu sentit, ni en què deriva. És un poema descriptiu, i malgrat la seva brevetat ell tot sol constitueix una part del llibre (“Obertura”). Amb aquesta estratègia l’autor ens avisa que és important, vol que el tinguem present en la nostra lectura de la resta de l’obra, la qual està estructurada sobretot en termes temporals.
Anirem veient, doncs, que allò que determina la relació dels termes especificats en el poema proemial és precisament el concepte de temps, el qual no sembla afectar la pedra, mentre que a l’home el sotmet al canvi constant. Aquesta dualitat no deriva cap a l’oposició, però tampoc a la síntesi, és manifestació de reconeixement de la realitat del món i de la condició humana, la qual té ple sentit en la consciencia de canvi i en l’acceptació de la finitud.

Véns i ens traspasses,
fletxa del temps, i ens deixes
plens d’enyorança.


Així acaba el llibre. Però entremig el lector hi trobarà un viatge intens pels viaranys de la vida, descrit amb autenticitat pel poeta Jordi Sala. 


Jesús Aumatell

dissabte, 18 de juliol de 2015

Maria Font o el plany per la mort de la terra

Maria Font Castany (Sant Pere de Torelló, 1922 - Torelló, 2015) fou una poeta autodidacta que va forjar-se, amb el model que li proporcionaven lectures de Verdaguer, Maragall, Guimerà o Víctor Català, unes eines literàries aptes per a expressar la seva visió del món. Va produir una obra considerable tant pel volum com per la qualitat, que fins pràcticament l’edat de jubilar-se no va ser publicada en el seu primer llibre, La mort del camp (Torelló, 1981). Hi plantejà la defensa elegíaca de la vida de pagès, ara en vies d’extinció, a través de dues línies complementàries: d’una banda, hi ha un seguit de poemes de caire líric, dedicats al record i l’evocació d’espais i figures del passat; com a contrapunt, hi ha uns poemes on el plany esdevé cant de protesta, clam contra la injustícia i crida a l’acció; denúncia, en definitiva, de l’oblit dement de la societat actual de les seves pròpies arrels.

En síntesi, l’elegia per la desaparició del món rural és el tema sobre el qual gira tota l’obra de Maria Font. A  Adéus definitius (emboscall, 1999), se situa en la tendència més lírica i intimista, i l’ocàs de la natura s'hi descriu lligat al declivi personal de la mateixa autora. Els poemes d’Adéus definitius, doncs, es caracteritzen per la seva concentració lírica i per prendre sempre com a punt d’arrencada la persona en la seva circumstància vital concreta: ja en els primers versos del llibre se'ns avisa que en el que llegirem a hi ha la seva existència:





JO PROU VOLDRIA FER-NE DELS MEUS MOTS


Jo prou voldria fer-ne dels meus mots
un enfilall de belles filigranes;
jo prou voldria amb els meus records
donar sentit a les paraules.
Però em surt només allò que he estat i sóc,
una tosca artigaire,
una dona nascuda prop del solc,
una filla del camp, del sol i l’aire.




En canvi, a Enderrocs (emboscall, 2000) hi mostra la seva faceta més combativa, i hi adopta fórmules poètiques més discursives; hi ha poemes dedicats a llocs, persones o llegendes tots els quals tenen en comú el fet de patir l’abandó, la indiferència o el menyspreu d’una societat que no té temps per recordar. Com en el Llibre anterior el to de veu és nostàlgic, fins i tot pessimista.
 
Maria Font sent l'existència lligada a la terra, o el camp, fins al punt d’identificar la pròpia vida amb la natura. Aquesta identificació dóna lloc a un complex joc de relacions simbòlico-metafòriques, amb el qual l’autora tradueix la seva visió del món i analitza la seva situació existencial en aquest món. A mesura que va desapareixent la forma de vida directament lligada la terra, l’autora veu com s’escola la seva vida, i, el que és més greu, la possibilitat de la transcendència.
 
A Nits (emboscall, 2002) hi trobem la mateixa temàtica de fons; ara, però, invertint la màxima clàssica que recomana "viure el dia", l’autora convida a gaudir de la nit, la qual és entesa com parèntesi de llibertat on els éssers de la natura poden tornar a establir contacte amb una realitat no corrompuda per la mà de l’home. Finalment, a Desarrelats (emboscall, 2006) féu sentir la seva veu, feble i modesta, però del tot necessària i carregada de raó, per demanar a un món que corre a tota velocitat sense saber cap on que giri la vista per comprendre tot el que està perdent.

 
Cal esmentar d’altres llibres de Maria Font, en els quals publicà la seva obra narrativa:


Escriptura insòlita i altres contes (emboscall, 1999), on s'apleguen onze narracions que havien aparegut en publicacions diverses. En contrast amb la seva poesia, sempre dotada d’una forta càrrega emocional, la narrativa d’aquesta autora es caracteritza pel se to irònic o humorístic, fins i tot, de vegades, burlesc. Malgrat això, el tema de fons és el mateix que el de bona part de l’obra poètica: la degradació de la qualitat de vida a causa de la urbanització de la societat. Un tret comú de la majoria d’aquests contes és el de posar la narració en boca d’animals com ara cabres, vaques o gossos.
 
La novel·la breu Sota el fumeral (emboscall, 1999) porta a les seves últimes conseqüències la visió del món de l’autora: hi lliga fons i forma fins a un extrem capaç d'ofendre aquells que no són capaços de fer abstracció dels valors lingüístics adquirits i deixar-se portar per una correntia de llengua que brolla, encara viva i diàfana, de les deus més profundes de l’idioma; es reivindica, per mitjà d'una llengua en estat salvatge, l'essència de la terra, perquè n'és la més noble encarnació. Assistim, però, al seu esfondrament definitiu.
 
Unes setmanes abans de morir va poder veure publicat un nou recull d'obra narrativa, Contes (Torelló, 2015).
 
 
 
Jesús Aumatell
 
 

dijous, 9 de juliol de 2015

El cos del temps

Capçalera de la ressenya de Ricard Mirabete
Entre el somni i la vetlla esclata la mirada d’uns ulls absents que dicten els versos del record. Pep Rosanes-Creus (Manlleu, 1957) ha aplegat tota l’obra poètica publicada en un magnífic volum de gairebé cinc centes pàgines que ha ttitulat Cants inespirituals, pel caràcter matèric -i profundament humà- del seu dir poètic. El llibre duu el subtítol d’Obra pòstuma i hi inclou la doble datació dels poemes inclosos; per un cantó, hi ha la cronologia d’obra publicada entre el 1991 i el 2008 i, per un altre cantó, es fa esment del període d’escriptura de tots els poemes (foren escrits entre el 1975 i el 2006). D’aquesta manera podem concretar el lapse creatiu que ha esmerçat l’autor en construir la seva obra poètica que, per cert, ell mateix dóna com a conclosa des del 2010.

Portada del volum d'obra reunida de Pep Rosanes-Creus
Hi ha un extens corpus de poemes que ens són oferts. Són prou evidents la unitat temàtica i l’extrema coherència d’estil que el nostre poeta ha anat bastint al llarg de la seva trajectòria. Després dels primers llibres publicats al començament dels anys noranta, Rosanes-Creus va endinsar-se poèticament en la construcció lírica d’uns poemes que assagessin més el cant i menys la nota biogràfica (o el que entenem com a relat poètic dels records). Amb els anys bastirà la narrativa dels somnis nascuts alhora -i en paral·lel- al cant dels dies viscuts. És a dir, el seu discurs poètic es nodrirà d’una reflexió íntima que prendrà forma en cants lírics que -sense defugir la immediatesa i la proximitat de notes realistes- farà que la balança poètica es decanti pel costat sentenciós i líric (lluminós, però sense caure en l’espiritualitat o mística religiosa). Heus-aquí com el fet de presentar-se a si mateix com a autor de cants inespirituals ens avança la seva proposta i, ensems, la seva actitud crítica davant la tradició poètica catalana precedent: Rosanes-Creus es posiciona a l’altra banda dels cants espirituals (i religiosos) que va des d’Ausiàs March, Maragall i Palau i Fabre, i defensarà aferrissadament el vessant matèric, cosificat, biogràfic, de l’experiència humana i poètica. Així doncs, el nostre poeta situa la poesia en unes coordenades temàtiques i existencials molt ben delimitades pel seu viure quotidià i transcendent, en la seva mesura humana. La concepció de la poesia en què creu recau en cinc pilars o blocs temàtics: l’espai, el temps, el somni, l’absència i el cos. Hi podem afegir l’amor/desamor i la família/els fills. L’esfera humana de la seva vida ens és mostrada al mateix nivell quotidià i transcendent, de sortir d’un mateix i anar cap a l’altre. També cal remarcar que ens fa partícips als lectors de les seves fonts literàries i dels seus gustos poètics. Per al nostre poeta hi ha més d’un pensament poètic que ha versificat per a cadascun dels seus autors estimats: Pessoa, Pavese i Ferrater, són poetes que l’han acompanyat des de bon principi i fins al final de l’obra. Els recorda i els traspassa en el seu dir personal.

El poeta descobreix les formes a priori de la pròpia subjectivitat. Les nocions de temps i d’espai són les coordenades on situem el nostre cos i el nostre pensament. El jo líric se sap en els llocs on viu; es descobreix en els llocs que imagina; s’estima des dels llocs evocats. Som cadascú el cos del temps, la matèria de l’espai i el receptacle individual del temps. La concepció de l’espai extern remet a la vivència íntima de l’individu: desconcert, pathos, incertesa. A El cos del temps (Vic: Emboscall, 1999), que és un dels seus poemaris més sòlids i brillants junt amb Voltor (Premi Carles Riba 1999) i L’illa del tresor (Premi Vila de Vallirana 2007), el poeta dissenya la seva acció poètica en els eixos següents: espai / l’absència / el cos / el temps. Són les quatre parts del volum que permeten a l’autor introduir-hi reflexions filosòfiques a l’entorn de la vida. Són una síntesi lírica i existencial de tota la seva obra poètica. Pren el vers com a punt d’inflexió vital i com el lloc, l’espai, on hi recau el pòsit de la seva vida íntima i de les seves reflexions d’abast general: el món, l’art, la família, l’autoconsciència, són altres camps de vida i de pensament que ens presenta. Hi ha un poema en prosa que encapçala cadascuna de les quatre parts d’El cos del temps. El primer és “L’espai” i el poeta hi escriu: “Som en un espai desconegut, inexplicable, remot. Si no hi fóssim, ¿passaria res? No, les pedres no ens enyorarien. Escolteu la remor de la plana, ¿la sentiu? És remor i prou. Aquest lloc és lluny, lluny, els sons de la plana no pensen que arriben fins aquí”. Hi ha la presència del viure col·lectiu, del vestigi humà que ens explica i ens configura. Més endavant hi escriu: “El dolmen, el dolmen absent, ara sense sentit, només memòria dels altres. El dolmen sense cos farà encara més dens el silenci, com les persones que havien fet viva aquesta era donant-n’hi de sentit, i que ja no hi són més (...) Una tomba, un dolmen, la memòria dels vius quan són morts, potser el rastre que dura més”. L’absència és el que justifica el pas del temps, el nostre passat individual i col·lectiu. És la forma que ens situa als nostres ulls el temps, en una continuïtat existencial que ens inclou a tots i en la qual hi som com a memòria i com a relat permanent. Encara que el contorn dels nostres dies sigui el traç, la vida de l’absent que serem: “Ja només era absència per sempre”. Per aquesta raó el subtítol del present volum: obra pòstuma com un dolmen, com el vestigi individual del nostre viure fet absència per mitjà de l’obra, fet presència per mitjà del cant humà. Ja només era cant per sempre. Com el llibre definitiu de cadascun dels poetes que ens han llegat el seu pensament. Aquí en teniu un de ben construït.
Portada del núm. 6 de la revista Poetari

RICARD MIRABETE
Text publicat a la revista 
Poetari, núm. 6 (abril de 2015, p. 73-74)

dimarts, 3 de març de 2015

POESIA I ESCLEROSI MÚLTIPLE

Un noi de tretze anys, que acaba de descobrir les seves aptituds literàries gràcies a una redacció que ha estat lloada pels mestres, decideix d’aprofundir en aquesta habilitat, però vol fer-ho en l’idioma propi, el qual, per raons polítiques, no s’ensenya a l’escola. Per això s’apunta a unes classes de català que imparteix als baixos de casa seva un poeta local. Som a Roda de Ter i s’acaba d’encetar la dècada dels anys 70: el noiet es diu Pep Rosanes-Creus i Miquel Martí i Pol és el poeta desdoblat en mestre de català. Aquest poeta fa poc que sap que pateix una malaltia crònica, a causa de la qual està de baixa de la seva feina habitual a la fàbrica, d’aquí que pugui dedicar temps a ensenyar, als pocs veïns que s’hi interessen, la gramàtica i l’ortografia de la llengua catalana, desterrada de l’escola oficial per la dictadura franquista.

Al llarg dels anys següents el noi aprenent de poeta recorrerà ocasionalment al poeta madur perquè el guiï en el seu aprenentatge literari. Sempre hi trobarà generós acolliment en forma de crítica objectiva i ajuda pràctica en la correcció de textos. Entre ells es crea un vincle que es mantindrà en el temps, fins que, anys a venir, la distància s’acabarà instal·lant entre tots dos: el noi creixerà i marxarà a ciutat, a estudiar i a treballar, mentre el poeta gran, a qui la malaltia privarà d’autonomia física, molt rarament surt de la seva casa del poble. Martí i Pol Inicia aleshores un procés d’integració literària de l’esclerosi múltiple que Ricard Torrents (al pròleg de l’antologia del poeta rodenc Amb els ulls oberts, reeditada el 1999) relata així: després de l’intent no reeixit d’universalitzar la malaltia, “cap al 1975 el poeta es plantejà de treure’n partit i ho aconseguí a còpia de disciplina i de treball intel·lectual, però sense abandonar-s’hi. [...] Es tracta [...] d’un coratge poc comú, d’una superació vitalista i alhora lúcida que un home, avesat a l’adversitat, conquereix amb un sobreesforç d’intel·ligència per assumir la condició humana quan es presenta amb dolors inhumans.”

Mentrestant, Pep Rosanes acaba els estudis universitaris i comença a exercir de professor de llengua i literatura a instituts de l’àrea metropolitana de Barcelona. Just aleshores se li diagnostica esclerosi múltiple, malaltia de la qual anys abans ja n’havia patit símptomes però que aleshores no s’havia pogut diagnosticar perquè el brot, necessari per la confirmació del diagnòstic, ja havia remès quan es va sospitar que es podia tractar d’aquesta afecció. Compta vint-i-tres anys, i si bé sempre ha escrit poesia, mai no s’ha vist editat en formats convencionals, tot i que ha aconseguit una certa projecció a través de publicacions “submergides”. A diferència de Martí i Pol, Rosanes-Creus no trasllada explícitament el seu estat de malalt a l’obra poètica, tot i que en absolut l’oculta en la seva vida quotidiana. De fet, Martí i Pol se n’assabenta aviat, i el fa cridar per veure’l. Rosanes, a qui la malaltia trigarà encara més de tres lustres a minvar físicament fins al punt d’obligar-lo a retirar-se, quan es troba davant d’un Martí i Pol greument incapacitat hi veu la imatge del que li espera. Se sent marejat, demana pel lavabo, on roman una estona per asserenar-se. La trobada és breu, dura tot just el que sembla correcte, i sense passar del formal s’acaba. Els dos poetes coincidiran en d’altres ocasions, però sempre amb pretextos literaris, i ja no no es veuran sinó en aquestes trobades puntuals, on  la relació serà cordial, però distant.

Com apunta Ricard Torrents en el text citat més amunt, Martí i Pol realitza, al llarg de la dècada de 1970 a 1980, un procés d’integració i sublimació de la malaltia a través de la poesia; aquest procés Pere Farrés, al pròleg del segon volum de l’Obra poètica (eds 62, 1991), el resumeix amb una fórmula que ha esdevingut canònica: “La poesia d’aquesta època, des de Vint-i-set poemes en tres temps, segueix, conseqüentment, un camí d’introspecció , fins a tocar fons amb els Cinc esgrafiats a la mateixa paret, per emprendre, un cop assumida la situació en el Quadern de vacances, l’ascens cap una nova plenitud personal en Estimada Marta i una nova dimensió exterior amb L’àmbit de tots els àmbits.”

En el primer dels Vint-i-set poemes en tres temps, el llibre que inicia el procés de “superació” del seu estat, Martí i Pol resumeix el seu posicionament davant de la malaltia: després que “algú” fatalment li hagi “omplert de vidres/ tota la sang”, es presenta així davant del públic: “Mireu-me bé: sóc l’altre”. La fórmula que li permet literaturitzar la seva situació és a través del desdoblament o projecció en aquest altre, que és de fet un personatge literari. Martí i Pol exterioritza la malaltia, objectivant-la, mostrant-se com una projecció, com l’altre, en un joc d’un gran poder de persuasió, perquè en aquesta imatge que, essent de l’autor en la seva base, una vegada sublimada i elevada a símbol, despersonalitzada, s’hi pot reconèixer qualsevol persona, cosa que l’habilita per presentar-se com la veu de la col·lectivitat, en un paral·lelisme amb Catalunya, ja que aleshores comença a veure’s el final de la dictadura. Així, el fonament de l’èxit popular de l’obra de Martí i Pol arrela en el que és, al capdavall, un joc literari. Per això, una vegada construït el personatge sobre les bases de la mistificació d’un procés de superació de la malaltia, i a causa de la gran projecció pública que aquest personatge assoleix, Martí i Pol no se’n podrà desprendre mai més. Posteriorment, la seva poesia evoluciona per distanciar-se del personatge creat, i en conseqüència de la malaltia, perquè, del procés que resumeix Pere Farrés suara esmentat, n’ha sortit victoriós. Cosa en realitat falsa, perquè l’esclerosi múltiple, ni abans ni encara ara, no té cura. I si mai n’arriba a tenir, no serà per mitjà de la poesia.

Pep Rosanes-Creus
(Foto del web d'emboscall)
Pep Rosanes-Creus, en canvi, mai no explicitarà la malaltia en la seva obra, per bé que en realitat tota ella se n’impregna. Hi és processada amb recursos estrictament literaris: elaborant símbols, que, a diversos nivells, des del formal al conceptual, reflecteixen l’evolució de l’esclerosi múltiple tant en el seu organisme com en la seva psique. Així, per exemple, el tema del suïcidi, recurrent en la seva poesia, reprodueix el procés “autoimmune” de l’esclerosi múltiple, ja que són les defenses del propi organisme les que el destrueixen. I el procés de degradació física té el seu correlat en l’animalització i denigració del jo, que es presenta com a (auto)mutilat (l’eunuc) o animalitzat (el gos, el cuc...).

Es pot dir, doncs, que tot i partir d’una realitat concomitant, el resultat poètic és oposat: Martí i Pol i construeix un personatge, mentre Rosanes-Creus es mostra tal i com va evolucionant en funció del procés de dissolució que pateix, el qual culmina en la identificació amb un cuc que s’alimenta de la mort. A la inversa, Rosanes-Creus presenta públicament la seva obra deslligada de la malaltia, però tota la seva obra n’és una elaboració literària, mentre Martí i Pol aconsegueix de vincular el seu procés patològic a la situació sociopolítica nacional en termes de superació, cosa que li comportarà ser elevat a categoria de poeta nacional, i que els seus versos es puguin esgrimir com eslògans electorals tant per les dretes com per les esquerres, alhora que personatges “mediàtics” li fan cors. Per contra, a Rosanes-Creus pràcticament se l’ignora, segurament perquè no ens agrada gaire que ens presentin la crua realitat sense mistificacions ni disfresses: podem compadir l’altre, identificar-nos-hi, però girem els ulls davant del cuc.

Aquest diferent tractament públic dels dos poetes queda perfectament reflectit en el Diccionari de la Literatura Catalana editat per Proa l’any 2004: mentre en l’entrada dedicada a Pep Rosanes-Creus no es fa esment de l’esclerosi múltiple, en la de Martí i Pol hi ocupa un lloc central. Penso que cal rellegir aquest dos poetes en funció del contrast que ens ofereix l’excepcionalitat de tot plegat –dels mateixos protagonistes i les seves obres, de la coincidència en un a malaltia relativament rara, del context històric, de la resposta popular...–; tot això ens ha d’empènyer a aprofundir-hi, sense prejudicis. I no es tracta de denigrar-ne un per elevar l’altre, sinó de conèixer i valorar millor, a través d’una lectura atenta i crítica de les seves obres, la nostra pròpia història i a nosaltres mateixos.


JESÚS AUMATELL, febrer de 2015