dissabte, 18 de juliol de 2015

Maria Font o el plany per la mort de la terra

Maria Font Castany (Sant Pere de Torelló, 1922 - Torelló, 2015) fou una poeta autodidacta que va forjar-se, amb el model que li proporcionaven lectures de Verdaguer, Maragall, Guimerà o Víctor Català, unes eines literàries aptes per a expressar la seva visió del món. Va produir una obra considerable tant pel volum com per la qualitat, que fins pràcticament l’edat de jubilar-se no va ser publicada en el seu primer llibre, La mort del camp (Torelló, 1981). Hi plantejà la defensa elegíaca de la vida de pagès, ara en vies d’extinció, a través de dues línies complementàries: d’una banda, hi ha un seguit de poemes de caire líric, dedicats al record i l’evocació d’espais i figures del passat; com a contrapunt, hi ha uns poemes on el plany esdevé cant de protesta, clam contra la injustícia i crida a l’acció; denúncia, en definitiva, de l’oblit dement de la societat actual de les seves pròpies arrels.

En síntesi, l’elegia per la desaparició del món rural és el tema sobre el qual gira tota l’obra de Maria Font. A  Adéus definitius (emboscall, 1999), se situa en la tendència més lírica i intimista, i l’ocàs de la natura s'hi descriu lligat al declivi personal de la mateixa autora. Els poemes d’Adéus definitius, doncs, es caracteritzen per la seva concentració lírica i per prendre sempre com a punt d’arrencada la persona en la seva circumstància vital concreta: ja en els primers versos del llibre se'ns avisa que en el que llegirem a hi ha la seva existència:





JO PROU VOLDRIA FER-NE DELS MEUS MOTS


Jo prou voldria fer-ne dels meus mots
un enfilall de belles filigranes;
jo prou voldria amb els meus records
donar sentit a les paraules.
Però em surt només allò que he estat i sóc,
una tosca artigaire,
una dona nascuda prop del solc,
una filla del camp, del sol i l’aire.




En canvi, a Enderrocs (emboscall, 2000) hi mostra la seva faceta més combativa, i hi adopta fórmules poètiques més discursives; hi ha poemes dedicats a llocs, persones o llegendes tots els quals tenen en comú el fet de patir l’abandó, la indiferència o el menyspreu d’una societat que no té temps per recordar. Com en el Llibre anterior el to de veu és nostàlgic, fins i tot pessimista.
 
Maria Font sent l'existència lligada a la terra, o el camp, fins al punt d’identificar la pròpia vida amb la natura. Aquesta identificació dóna lloc a un complex joc de relacions simbòlico-metafòriques, amb el qual l’autora tradueix la seva visió del món i analitza la seva situació existencial en aquest món. A mesura que va desapareixent la forma de vida directament lligada la terra, l’autora veu com s’escola la seva vida, i, el que és més greu, la possibilitat de la transcendència.
 
A Nits (emboscall, 2002) hi trobem la mateixa temàtica de fons; ara, però, invertint la màxima clàssica que recomana "viure el dia", l’autora convida a gaudir de la nit, la qual és entesa com parèntesi de llibertat on els éssers de la natura poden tornar a establir contacte amb una realitat no corrompuda per la mà de l’home. Finalment, a Desarrelats (emboscall, 2006) féu sentir la seva veu, feble i modesta, però del tot necessària i carregada de raó, per demanar a un món que corre a tota velocitat sense saber cap on que giri la vista per comprendre tot el que està perdent.

 
Cal esmentar d’altres llibres de Maria Font, en els quals publicà la seva obra narrativa:


Escriptura insòlita i altres contes (emboscall, 1999), on s'apleguen onze narracions que havien aparegut en publicacions diverses. En contrast amb la seva poesia, sempre dotada d’una forta càrrega emocional, la narrativa d’aquesta autora es caracteritza pel se to irònic o humorístic, fins i tot, de vegades, burlesc. Malgrat això, el tema de fons és el mateix que el de bona part de l’obra poètica: la degradació de la qualitat de vida a causa de la urbanització de la societat. Un tret comú de la majoria d’aquests contes és el de posar la narració en boca d’animals com ara cabres, vaques o gossos.
 
La novel·la breu Sota el fumeral (emboscall, 1999) porta a les seves últimes conseqüències la visió del món de l’autora: hi lliga fons i forma fins a un extrem capaç d'ofendre aquells que no són capaços de fer abstracció dels valors lingüístics adquirits i deixar-se portar per una correntia de llengua que brolla, encara viva i diàfana, de les deus més profundes de l’idioma; es reivindica, per mitjà d'una llengua en estat salvatge, l'essència de la terra, perquè n'és la més noble encarnació. Assistim, però, al seu esfondrament definitiu.
 
Unes setmanes abans de morir va poder veure publicat un nou recull d'obra narrativa, Contes (Torelló, 2015).
 
 
 
Jesús Aumatell
 
 

dijous, 9 de juliol de 2015

El cos del temps

Capçalera de la ressenya de Ricard Mirabete
Entre el somni i la vetlla esclata la mirada d’uns ulls absents que dicten els versos del record. Pep Rosanes-Creus (Manlleu, 1957) ha aplegat tota l’obra poètica publicada en un magnífic volum de gairebé cinc centes pàgines que ha ttitulat Cants inespirituals, pel caràcter matèric -i profundament humà- del seu dir poètic. El llibre duu el subtítol d’Obra pòstuma i hi inclou la doble datació dels poemes inclosos; per un cantó, hi ha la cronologia d’obra publicada entre el 1991 i el 2008 i, per un altre cantó, es fa esment del període d’escriptura de tots els poemes (foren escrits entre el 1975 i el 2006). D’aquesta manera podem concretar el lapse creatiu que ha esmerçat l’autor en construir la seva obra poètica que, per cert, ell mateix dóna com a conclosa des del 2010.

Portada del volum d'obra reunida de Pep Rosanes-Creus
Hi ha un extens corpus de poemes que ens són oferts. Són prou evidents la unitat temàtica i l’extrema coherència d’estil que el nostre poeta ha anat bastint al llarg de la seva trajectòria. Després dels primers llibres publicats al començament dels anys noranta, Rosanes-Creus va endinsar-se poèticament en la construcció lírica d’uns poemes que assagessin més el cant i menys la nota biogràfica (o el que entenem com a relat poètic dels records). Amb els anys bastirà la narrativa dels somnis nascuts alhora -i en paral·lel- al cant dels dies viscuts. És a dir, el seu discurs poètic es nodrirà d’una reflexió íntima que prendrà forma en cants lírics que -sense defugir la immediatesa i la proximitat de notes realistes- farà que la balança poètica es decanti pel costat sentenciós i líric (lluminós, però sense caure en l’espiritualitat o mística religiosa). Heus-aquí com el fet de presentar-se a si mateix com a autor de cants inespirituals ens avança la seva proposta i, ensems, la seva actitud crítica davant la tradició poètica catalana precedent: Rosanes-Creus es posiciona a l’altra banda dels cants espirituals (i religiosos) que va des d’Ausiàs March, Maragall i Palau i Fabre, i defensarà aferrissadament el vessant matèric, cosificat, biogràfic, de l’experiència humana i poètica. Així doncs, el nostre poeta situa la poesia en unes coordenades temàtiques i existencials molt ben delimitades pel seu viure quotidià i transcendent, en la seva mesura humana. La concepció de la poesia en què creu recau en cinc pilars o blocs temàtics: l’espai, el temps, el somni, l’absència i el cos. Hi podem afegir l’amor/desamor i la família/els fills. L’esfera humana de la seva vida ens és mostrada al mateix nivell quotidià i transcendent, de sortir d’un mateix i anar cap a l’altre. També cal remarcar que ens fa partícips als lectors de les seves fonts literàries i dels seus gustos poètics. Per al nostre poeta hi ha més d’un pensament poètic que ha versificat per a cadascun dels seus autors estimats: Pessoa, Pavese i Ferrater, són poetes que l’han acompanyat des de bon principi i fins al final de l’obra. Els recorda i els traspassa en el seu dir personal.

El poeta descobreix les formes a priori de la pròpia subjectivitat. Les nocions de temps i d’espai són les coordenades on situem el nostre cos i el nostre pensament. El jo líric se sap en els llocs on viu; es descobreix en els llocs que imagina; s’estima des dels llocs evocats. Som cadascú el cos del temps, la matèria de l’espai i el receptacle individual del temps. La concepció de l’espai extern remet a la vivència íntima de l’individu: desconcert, pathos, incertesa. A El cos del temps (Vic: Emboscall, 1999), que és un dels seus poemaris més sòlids i brillants junt amb Voltor (Premi Carles Riba 1999) i L’illa del tresor (Premi Vila de Vallirana 2007), el poeta dissenya la seva acció poètica en els eixos següents: espai / l’absència / el cos / el temps. Són les quatre parts del volum que permeten a l’autor introduir-hi reflexions filosòfiques a l’entorn de la vida. Són una síntesi lírica i existencial de tota la seva obra poètica. Pren el vers com a punt d’inflexió vital i com el lloc, l’espai, on hi recau el pòsit de la seva vida íntima i de les seves reflexions d’abast general: el món, l’art, la família, l’autoconsciència, són altres camps de vida i de pensament que ens presenta. Hi ha un poema en prosa que encapçala cadascuna de les quatre parts d’El cos del temps. El primer és “L’espai” i el poeta hi escriu: “Som en un espai desconegut, inexplicable, remot. Si no hi fóssim, ¿passaria res? No, les pedres no ens enyorarien. Escolteu la remor de la plana, ¿la sentiu? És remor i prou. Aquest lloc és lluny, lluny, els sons de la plana no pensen que arriben fins aquí”. Hi ha la presència del viure col·lectiu, del vestigi humà que ens explica i ens configura. Més endavant hi escriu: “El dolmen, el dolmen absent, ara sense sentit, només memòria dels altres. El dolmen sense cos farà encara més dens el silenci, com les persones que havien fet viva aquesta era donant-n’hi de sentit, i que ja no hi són més (...) Una tomba, un dolmen, la memòria dels vius quan són morts, potser el rastre que dura més”. L’absència és el que justifica el pas del temps, el nostre passat individual i col·lectiu. És la forma que ens situa als nostres ulls el temps, en una continuïtat existencial que ens inclou a tots i en la qual hi som com a memòria i com a relat permanent. Encara que el contorn dels nostres dies sigui el traç, la vida de l’absent que serem: “Ja només era absència per sempre”. Per aquesta raó el subtítol del present volum: obra pòstuma com un dolmen, com el vestigi individual del nostre viure fet absència per mitjà de l’obra, fet presència per mitjà del cant humà. Ja només era cant per sempre. Com el llibre definitiu de cadascun dels poetes que ens han llegat el seu pensament. Aquí en teniu un de ben construït.
Portada del núm. 6 de la revista Poetari

RICARD MIRABETE
Text publicat a la revista 
Poetari, núm. 6 (abril de 2015, p. 73-74)