Prima Materia

Conversa amb Felip Cid

2011-06-30T02:05:00.000-07:00

Felip Cid (Barcelona, 1930), a part d'haver estat "el gran impulsor de l'epistemologia històrica a Catalunya" (tal i com es diu a la Wikipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Felip_Cid_i_Rafael) és també un destacat poeta, amb una obra lírica que contitua encara oberta.

En el vídeo que apareix més avall, Felip Cid parla dels projectes literaris en què treballa activament, i del nou llibre que té enllestit, Versos.

Quadern grec i altres poemes

2011-02-26T01:36:00.000-08:00

Prima Materia, 80

En curs d'edició

Gerardo Vacana

Gerardo Vacana va néixer al petit poble de Gallinaro, a la província de Frosinone, el 28 de gener de 1929. Després d’acabar els seus estudis de secundària i d’inscriure’s a la Universitat de Florència, el 1947 es va traslladar amb la seva mare a Bèlgica, on el seu pare treballava com a miner. Aquesta primera experiència internacional va refermar definitivament el seu interès per la literatura en llengua francesa, de la qual es convertiria en un destacat traductor i intèrpret. Prova d’això és que, en tornar a Itàlia, es llicencià en Lletres amb una tesi sobre Mme. De Lafayette. Persona inquieta, amb grans apetències culturals, en aquests mateixos anys aprofita les seves vacances per ampliar els seus coneixements assistint com a oient a les classes de la Facultat de Lletres de la Universitat de Lieja. Més tard, de 1953 a 1955, dóna classes de llengua i literatura italianes als Liceus de Lió (França). És aleshores que es produeix el punt d’inflexió, el gir fonamental en la vida i en l’obra de Vacana: la seva vocació de servei a la comunitat el porta a renunciar a una brillant carrera docent i literària internacional per retornar a la seva regió i contribuir al seu desenvolupament. El futur catedràtic de les universitats franceses o italianes esdevé, per voluntat pròpia, professor i després director de diversos Instituts d’ensenyament mitjà. Desplegant una activitat cultural i política esbalaïdora, Vacana va ser Administrador Provincial (1975-1985) i va fundar el Centre d’Estudis Literaris (1976), el Premi Literari «Val di Comino» (1976), les Trobades Internacionals de Poesia d’Alvito (1993) i el Premi Europeu de Narrativa «G. Ferri-D. H. Lawrence» (2003). Això no li impedí crear una de les obres poètiques més importants de la poesia italiana de la segona meitat del segle XX. A banda de la seva més que notable tasca com a assagista, ha publicat els següents llibres de poesia: Cavallo di miniera (1974), L’occhio s’inganna (1978), La luce assai di buon’ora (1981), Il nonno (1985), Alvitana (1985), I rischi della traversata (1987), Variazioni sul reale (1989), Taccuino Greco e altri versi (1989), Il fu Bel Paese (1994) i L’orto (2008), que han estat traduïts al francès, anglès, alemany, rus, grec, suec, esperanto, espanyol, i, ara, català. L’any 2000 obtingué el Premi Cendrars (Neuchâtel, Suïssa).

Carlos Vitale

Fora (en estat de sense sostre)

2011-02-26T01:26:00.000-08:00

Prima Materia, 79
© Manel Queralt i Utrilla
ISBN: 978-84-92563-36-4
Primera edició: febrer de 2011
PVP: 7 €
56 pàg.

Manel Queralt i Utrilla (Barcelona 1959) és enginyer informàtic. Ha publicat els llibres de poesia Xiscle (1990), Ena menys una (1992), Druda (premi Guerau de Liost 1995), Trit (2000), Miserere (2004), Vacu, l’ésser sofrent (2004) i Nicis (2005). Tots aquests títols s’aplegaren, juntament amb els inèdits Ecs, perpetuum mobile i Atziacs, en el volum A furt (Obra poètica 1990-2006), publicat per Emboscall el 2007. El conjunt, admirable, és el fruit de més de tres lustres de treball poètic ininterromput d’un autor excepcional tant per l’originalitat de la seva proposta, com per la determinació amb què l’està desenvolupant al llarg dels anys. L’obra, però, continua expandint-se amb nous títols, com Bra, els llavis negres (Emboscall, 2008) i aquest nou llibre, a més d’altres en procés de creació.

Tot i que no tan assíduament com la poesia, Manel Queralt també conrea la prosa, una mostra de la qual és Nivalis, l’altra banda (Emboscall, 2005).

Bona part d’aquesta obra ha estat traduïda a d’altres idiomes, sobretot el castellà, com ara els títols publicats per Emboscall en edició bilingüe: Chillido (2004), Ene menos una (2005) i Druda, el vigilante de la obra (2006). Durant l’any 2008 Vacu, l’ésser sofrent ha estat traduït al castellà, a l’euskara, al gallec, a l’anglès, al japonès i al coreà.

Espais solitaris

2011-02-26T01:05:00.000-08:00

Prima Materia, 78

ISBN: 978-84-92563-33-3

Primera edició: novembre de 2010

54 pàg.

PVP 8 €

PRÒLEG　

Felip Cid torna a fer ús de la seva indulgència i em demana uns mots per encapçalar el «definitivament, darrer llibre que escric» –com va fer-me saber tot seguit, en lliurar-me’l. Coneixent el tarannà del poeta, no estic gens segur que aquests Espais solitaris... siguin el seu últim lliurament poètic. Més aviat crec que és un pas més, un intent desesperat i desesperançat per dur els seus mots més enllà, per atansar-los –tot atansant-s’hi– al precipici de la mort.

Perquè en cap dels seus llibres anteriors, la mort no hi ha estat invocada tantes vegades i sota tantes formes diferents (substantiu, verb, adjectiu) com en aquest. Si a El testament (2003), el volum que va significar el retorn de Cid al sistema literari català –d’on n’havia estat foragitat després de tres esplèndids llibres primerencs– la Dama no hi era mencionada ni una sola vegada, malgrat que –com creia Cid– la seva imminent visita li fornia el material necessari per repassar la seva vida i ordenar les restes del naufragi sota una forma notarial, en els cinc llibres posteriors (Vint poemes i un càntic desolat, Soledats i crepuscles, Salvatge amor, Llibre de Tankas i Tankas taciturnes), lentament i callada, la mort va anar fent la seva aparició de manera explícita, com a leitmotiv de la seva poètica darrera.

«Els dies s’obliden en la carn», i tan sols el pur deliri de la poesia li deixa, al poeta, «escriure en la sang aspra / el nom d’una elegia». Elegia que reprodueix, com va pintar Arnold Böklind a L’illa dels morts, la imatge de Caront (el poeta mateix) duent l’home Felip Cid vers l’illa –l’Espai solitari– d’on no se’n retorna mai més. «M’embarco en l’aventura / de viure amb la mort» en una illa habitada per ombres, crepuscles, espectres, melangies, fantasmes, tenebres, tristors: allí on només s’escolten «els cants dels ocells morts». Un destí fet «de temors i foscúries», que engalana una gran profusió de flors diverses (nards, hortènsies, roses, anemones, lliris, lilàs), símbols de la transitorietat de la vida humana i de l’espera –què espera, Felip Cid, més enllà d’aquesta vida moridora?–, i de gemmes (diamants, safirs, maragdes, topazis, robins) autèntics vidres de la mort però també senyeres de la immortalitat. Flors i gemmes: la contradicció entre el desig de vida que res no pot contra la mort i la realitat d’una mort com a no-vida perdurable.

En l’assaig introductori de la seva Obra poètica vaig escriure que Felip Cid és «un poeta [...] que se sent i se sap molt més auroral que no pas diürn: més modernista que no pas noucentista». Damunt el marbre fred dels mots, el poeta ha anat dipositant l’afany de viure, i ara només pot passejar, solitari, per paratges espectrals, amb la basarda de trobar-se amb la Dama en les blancors de l’alba.

Antoni Clapés