 |
| Portada: emboscall |
PRÒLEG
El lector senzill, el simple amateur de
poèmes, el lector que busca en el vers la mera efusió de sentiments, potser
palesi la seva estranyesa davant de la considerable quantitat de poemes
«hermètics» que el llibre conté. El lector format, en canvi, aquell que vol del
poema la insinuació del que les paraules tòpiques no diuen (o potser no poden
dir, per bé que hagin d’intentar-ho), aquest lector ideal, addicte al text fins
a les últimes conseqüències, se sentirà decebut quan trobi formes d’expressió
tan directes. Si el primer tipus de lector, el lector diguem-ne «ingenu» (que
té nogensmenys dret a existir), respondrà amb el desassossec, el segon tal
vegada opti, en un acte legítim d’indignació, per rebutjar l’obra en conjunt.
Aquest llibre de poemes, doncs, és possible que no agradi ningú.
Davant d’aquesta perspectiva tan poc
falaguera, voldria justificar un llibre com aquest, potser perquè a mi m’ha
agradat. Haig de dir, primer, que no crec que l’autor l’hagi escrit pensant en
els receptors. Un escriptor que es preui no pensa mai en els potencials lectors
del seu treball, sinó que centra els seus esforços en l’objecte d’allò que
pretén portar a la paraula; en tot cas, la forma artística (la bellesa, el
patetisme o la sublimitat que assoleix) no ve condicionada tan sols per
l’efecte que aspira a produir, ja que certament en art la forma és també
contingut. D’altra banda, durant tots els anys que porto escrivint i llegint
poesia, he esdevingut cada vegada més conscient que l’acte d’escriure és un
acte insatisfactori: sempre deixa escapar més del que expressa o, volent
aprofundir-hi, encalla en una complexitat mancada de força poètica. No és gens
fàcil aconseguir un equilibri entre la intensitat expressiva i un trencament
del llenguatge, necessari per tal de dur a la llum el seu rerefons. A vegades
hom s’hi apropa, a aquest equilibri, i llavors hom creu que l’obra ideal no és
lluny. Però en la majoria dels casos, hom no pot evitar tendir cap a un extrem
o cap a un altre, segons quin sigui l’ànim del moment o la intenció de
transcendència.
Veig aquest llibre, doncs, com el producte
de diversos i diferents actes poètics; d’aquest fet potser provingui la seva
varietat d’estils. Si en algun o en alguns dels poemes s’arriba a l’equilibri
que esmentava, és el lector qui haurà de decidir-ho. Tanmateix, es consideri o
no lícit reunir en un conjunt aquesta dispersió estilística, m’agradaria rompre
una llança a favor d’aquells poemes que el lector «ingenu» considerarà
impossibles i, per tant, es veurà temptat a desconsiderar. Jo li diria, a
aquest lector, que no sap llegir poesia, perquè quan pretesament la llegeix, la
vol entendre, és a dir, vol traduir-la al propi llenguatge, amb la qual cosa
destrueix el poema. Així, doncs, quan no entén el poema, el nega, però es
produeix la paradoxa que almenys el salva. La poesia no sempre, o no sempre del
tot, es pot comprendre; en certa manera,
és com la música: seria absurd voler entendre, posem per cas, una simfonia de
Mozart. La poesia empra imatges (la metàfora tan sols n’és aquell cas que té
justificació racional), i les imatges se les ha de conservar en la seva
plasticitat pictòrica i en les successions semàntiques (quant al contingut) i
musicals (quant a la forma) que les menen.
El llenguatge que el lector «ingenu»
comprèn i que creu que pot traduir a la pròpia experiència, suposa sovint,
d’altra banda, la presència inefable de la imatge. Com que aquesta última ha
estat assumida pel context lingüístic-cultural, no s’adona tanmateix d’ella i
es pensa que la comprèn. Un poema del llibre en aparença tan senzill com és El
plany dels morts, per exemple, ens pot mostrar el que diem. Quan l’autor
escriu que li «parlen els morts», ¿pretén significar que són realment els morts
els qui li parlen? Em sembla que no hi haurà cap lector del poema que pensi que
s’està referint a fantasmes o esperits. I nogensmenys no crec que aquest lector
tingui cap dificultat per a identificar el que s’expressa. Aleshores, per què
quan escriu, també per exemple, «Si amb raïms l’ouada tarda detures...» no es
produeix una assimilació semblant? ¿No serà perquè, en aquest darrer cas, el
poeta trenca el llenguatge i el torna, en conseqüència, de difícil accés? El
poeta, sóc del parer, té aquest privilegi i, fins i tot, si es preua de tal, ha
de fer-lo valer.
SERGI CAZENEUVE
ÍNDEX DEL LLIBRE
Albors i verins
Deseixida
et vull
El
que sento
Ifigènia
a l’espai
Marina
Orfeu
Faula
Quatre
llaunes
La
missatgera
II.- PARANYS IMMÒBILS DE SOLITUD
Nàufrag
Memoràndum
Còpies
de què?
Meuca
Paranys
Retorn
a les hores
Impasse
Retorn
a l’abís
III.- LÍQUENS DE TRISTOR, LES HORES
Tristesa
Impressió
Vampirs
Infantesa
Hores
Suïcidi
frustrat
Quiets
licors
Converses
IV.- LITÚRGIES DE
FANG
Interrogatori
salvatge
Circumcisió dels vespres
Tomba
Trencadissa
Litúrgies
de fang
La
porta
Oració
de la neu
Extremunció
V.- RITMES LENTS
DUEN FOLLIA
1.-
Adagio
2.-
Assai sostenuto
3.-
Andante assai ben marcato
4.-
Tempo I
5.-
Grave
6.-
Larghetto
7.-
Andante molto cantabile
8.-
Tempo I
VI.- EL FASTIG ÉS UN ANHEL SENSE ROSTRE
Dionís
Les tombes
Desig
Cel·la
Paret
Paisatge
sense rostre
Els
assedegats
Fastig, tostemps a l’ara
VII.- AL CAPDAVALL
NO-RES I AMBRE
El
plany dels morts
Malson
per a piano
Cura
de fang
Sèquia
Morgue
Llotim
El
fred
Serà
l’hora
VIII.- LA FI DEL POEMA
Verins
i albors
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada