diumenge, 1 de desembre del 2013

"Albors i verins", de Daniel Casas: "Pròleg" (Sergi Cazenueve) i Índex


Portada: emboscall
PRÒLEG

 Quan he acabat de llegir els poemes d’Albors i verins, de Daniel Casas, he tingut la injusta impressió que aquest llibre no seria del gust de ningú. Hi ha, en ell, poemes de molt diversa factura, des d’uns que es caracteritzen per una diafanitat de sentit, expressió directa (gens o poc ambigua) d’experiències que tothom, lectors i autor, hem conegut i en els qual ens reconeixem, fins a d’altres on la comprensió del lector s’estavellarà, com en un mur que no se sap què amaga al rere.

     El lector senzill, el simple amateur de poèmes, el lector que busca en el vers la mera efusió de sentiments, potser palesi la seva estranyesa davant de la considerable quantitat de poemes «hermètics» que el llibre conté. El lector format, en canvi, aquell que vol del poema la insinuació del que les paraules tòpiques no diuen (o potser no poden dir, per bé que hagin d’intentar-ho), aquest lector ideal, addicte al text fins a les últimes conseqüències, se sentirà decebut quan trobi formes d’expressió tan directes. Si el primer tipus de lector, el lector diguem-ne «ingenu» (que té nogensmenys dret a existir), respondrà amb el desassossec, el segon tal vegada opti, en un acte legítim d’indignació, per rebutjar l’obra en conjunt. Aquest llibre de poemes, doncs, és possible que no agradi ningú.

     Davant d’aquesta perspectiva tan poc falaguera, voldria justificar un llibre com aquest, potser perquè a mi m’ha agradat. Haig de dir, primer, que no crec que l’autor l’hagi escrit pensant en els receptors. Un escriptor que es preui no pensa mai en els potencials lectors del seu treball, sinó que centra els seus esforços en l’objecte d’allò que pretén portar a la paraula; en tot cas, la forma artística (la bellesa, el patetisme o la sublimitat que assoleix) no ve condicionada tan sols per l’efecte que aspira a produir, ja que certament en art la forma és també contingut. D’altra banda, durant tots els anys que porto escrivint i llegint poesia, he esdevingut cada vegada més conscient que l’acte d’escriure és un acte insatisfactori: sempre deixa escapar més del que expressa o, volent aprofundir-hi, encalla en una complexitat mancada de força poètica. No és gens fàcil aconseguir un equilibri entre la intensitat expressiva i un trencament del llenguatge, necessari per tal de dur a la llum el seu rerefons. A vegades hom s’hi apropa, a aquest equilibri, i llavors hom creu que l’obra ideal no és lluny. Però en la majoria dels casos, hom no pot evitar tendir cap a un extrem o cap a un altre, segons quin sigui l’ànim del moment o la intenció de transcendència.

    Veig aquest llibre, doncs, com el producte de diversos i diferents actes poètics; d’aquest fet potser provingui la seva varietat d’estils. Si en algun o en alguns dels poemes s’arriba a l’equilibri que esmentava, és el lector qui haurà de decidir-ho. Tanmateix, es consideri o no lícit reunir en un conjunt aquesta dispersió estilística, m’agradaria rompre una llança a favor d’aquells poemes que el lector «ingenu» considerarà impossibles i, per tant, es veurà temptat a desconsiderar. Jo li diria, a aquest lector, que no sap llegir poesia, perquè quan pretesament la llegeix, la vol entendre, és a dir, vol traduir-la al propi llenguatge, amb la qual cosa destrueix el poema. Així, doncs, quan no entén el poema, el nega, però es produeix la paradoxa que almenys el salva. La poesia no sempre, o no sempre del tot,  es pot comprendre; en certa manera, és com la música: seria absurd voler entendre, posem per cas, una simfonia de Mozart. La poesia empra imatges (la metàfora tan sols n’és aquell cas que té justificació racional), i les imatges se les ha de conservar en la seva plasticitat pictòrica i en les successions semàntiques (quant al contingut) i musicals (quant a la forma) que les menen.

     El llenguatge que el lector «ingenu» comprèn i que creu que pot traduir a la pròpia experiència, suposa sovint, d’altra banda, la presència inefable de la imatge. Com que aquesta última ha estat assumida pel context lingüístic-cultural, no s’adona tanmateix d’ella i es pensa que la comprèn. Un poema del llibre en aparença tan senzill com és El plany dels morts, per exemple, ens pot mostrar el que diem. Quan l’autor escriu que li «parlen els morts», ¿pretén significar que són realment els morts els qui li parlen? Em sembla que no hi haurà cap lector del poema que pensi que s’està referint a fantasmes o esperits. I nogensmenys no crec que aquest lector tingui cap dificultat per a identificar el que s’expressa. Aleshores, per què quan escriu, també per exemple, «Si amb raïms l’ouada tarda detures...» no es produeix una assimilació semblant? ¿No serà perquè, en aquest darrer cas, el poeta trenca el llenguatge i el torna, en conseqüència, de difícil accés? El poeta, sóc del parer, té aquest privilegi i, fins i tot, si es preua de tal, ha de fer-lo valer.


SERGI CAZENEUVE
 
 
ÍNDEX DEL LLIBRE
    
            Albors i verins                       
 I.- L’AMOR COM UNA FAULA
            Deseixida et vull                               
            El que sento                          
            Ifigènia a l’espai                                
            Marina                                               
            Orfeu                                     
            Faula                                                 
            Quatre llaunes                                   
            La missatgera                         
 
II.- PARANYS IMMÒBILS DE SOLITUD
            Nàufrag                                             
            Memoràndum                                    
            Còpies de què?                                              
            Meuca                                               
            Paranys                                                         
            Retorn a les hores                                         
            Impasse                                                         
            Retorn a l’abís                                   
 
III.- LÍQUENS DE TRISTOR, LES HORES
            Tristesa                                                         
            Impressió                                                      
            Vampirs                                                        
            Infantesa                                                       
            Hores                                                
            Suïcidi frustrat                                   
            Quiets licors                                      
            Converses                                          
 
IV.- LITÚRGIES DE FANG
            Interrogatori salvatge            
            Circumcisió dels vespres                   
            Tomba                                               
            Trencadissa                                       
            Litúrgies de fang                                
            La porta                                             
            Oració de la neu                                
            Extremunció                                     
 
V.- RITMES LENTS DUEN FOLLIA
            1.- Adagio                                          
            2.- Assai sostenuto                                           
            3.- Andante assai ben marcato               
            4.- Tempo I                                                     
            5.- Grave                                                        
            6.- Larghetto                                                   
            7.- Andante molto cantabile                   
            8.- Tempo I                                         
 
VI.- EL FASTIG ÉS UN ANHEL SENSE ROSTRE
            Dionís                                               
            Les tombes                                        
            Desig                                                             
            Cel·la                                                            
            Paret                                                             
            Paisatge sense rostre                         
            Els assedegats                                   
            Fastig, tostemps a l’ara                      
 
VII.- AL CAPDAVALL NO-RES I AMBRE
            El plany dels morts                           
            Malson per a piano                            
            Cura de fang                                      
            Sèquia                                               
            Morgue                                              
            Llotim                                    
            El fred                                   
            Serà l’hora                  
 
VIII.- LA FI DEL POEMA
            Verins i albors
 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada