En
la nota que precedeix la seva aportació al llibre col·lectiu Els Club dels 7 (Poetes Morts) de Roda
de Ter, Pep Rosanes
escriu: “els dies es fan rics a costa d’empobrir-te”. Aquesta frase sintetitza
una de les constants del poeta: que el pas del temps comporta la pèrdua
progressiva d’uns béns originaris que haurien d’haver servit per a aconseguir l’ideal.
Es tracta, però, d’un procés en el qual s’enriqueix l’experiència, i fa que la
realitat –el temps– adquireixi un valor –cos– insospitat.
Les
pàgines que segueixen tenen la pretensió de ser una introducció global a l’obra
d’aquest autor [NOTA de 2014: tingueu present que aquest text va ser escrit a finals
de l’anterior mil·lenni, probablement l’any 1999 o 2000, i per tant no
contempla l’obra de Pep Rosanes publicada posteriorment]. En la primera part
es donen, de forma escarida, les dades més rellevants de la seva trajectòria
biobibliogràfica. La segona part presenta un resum dels diversos articles que
han aparegut al voltant de les publicacions de Pep Rosanes; el propòsit de
fer-ho així és doble: en primer lloc, donar compte de la imatge pública que s’ha
creat de l’autor, i, en segon lloc, apuntar succintament alguns aspectes
importants que no seran analitzats en aquest treball. En la tercera part,
doncs, s’hi ha volgut realitzar una lectura global de la poesia escrita per l’autor
entre 1975 i 1992. El fil conductor d’aquest lectura és, precisament, l’anàlisi
del conflicte que es segueix del desajust entre la realitat i les expectatives
creades. Que s’hagi acotat el marc cronològic a aquestes dates obeeix al fet que,
si s’ha de jutjar per les últimes publicacions del poeta (molt especialment Vuit poemes i El cos del temps), amb l’any olímpic la poesia de Pep
Rosanes sembla haver encetat una nova etapa, de la qual encara només ens n’ha
ofert un tast.
1.
TRAJECTÒRIA
LITERÀRIA
Pep
Rosanes va néixer a Manlleu el 10 de setembre de 1957. A On la nit era negra escriu: “hi vaig ser poc temps, i només
recordo un sostre altíssim, les cames tan llargues que em voltaven, i res més.
Hi havia de viure una altra vegada, a Vilatrista, cap a la banda de Torelló,
als afores de llavors. Els records que en tinc són igualment esquifits: això
sí: la plaça era la plaça, La Salle era tal com l’explica en Pere [Güell] i jo
tenia un gos que m’arrossegava a passeig. Hi vaig fer la comunió vestit de
mariner.”
A
Roda de Ter, poble on s’havia establert la seva família, va cursar els estudis
Primaris. El 1972 va començar el batxillerat a l’Institut de Vic. L’any 1974,
quan cursava COU, va coincidir amb Pere Güell, Josep Manel Ferrer Moreno i
Ramon Pujol, i tots quatre varen fer la revista Silenci (1976).
El
1977, després d’un any de treballar
d’oficinista, va començar els estudis universitaris; residí a Barcelona des d’aleshores
fins que l’any 1990 va establir-se a l’Esquirol.
Els
primers anys de viure a Barcelona, i malgrat la distància, va mantenir contacte
amb Pere Güell i Josep Manel Ferrer Moreno, amb els quals publicà La meva dona dorm amb el gat de l’avi (1978), volum que s’autodefinia com una
“revista o papers bruts amb poemes o mots o gargots.”
Paral·lelament,
va ser un dels responsables del naixement del Diògenes a Roda de Ter, “aquell
bar tan il·legal, descontrolat i hippy que, el 16 de juny de 1979 per ordre
de l’alcalde, després d’haver passat per diverses multes benemèrites, va h’aver de proceder al CIERRE DEFINITIVO, just el mateix dia en què en volíem
celebrar l’adéu” (On
la nit era negra, p.
15).
A
finals de la dècada dels setanta aparegueren dues col·laboracions amb Josep
Casadesús (K-100), el poeta de l’Esquirol, amb qui compartia pis a Barcelona: Papers amorals (1979) i Nit de bruixes (1980); en tots dos casos comptaren amb
la participació de Josep Manel Ferrer Moreno.
Des
de principis dels anys 80 va treballar com a professor de secundària en
diversos instituts, primer de l’àrea metropolitana de Barcelona, posteriorment
d’Osona.
És
un dels autors inclosos en el volum col·lectiu El Club dels 7 (Poetes Morts) de Roda de
Ter, el qual, amb un
pròleg de Miquel Martí i Pol, havia d’haver aparegut el 1976, però no sortí a
la llum fins al 1991, amb un nou pròleg del traspassat poeta rodenc.
Durant
l’any olímpic es va escaure que un amic s’oferí per portar un llibre a Edicions
62; Pep Rosanes li lliurà La
venjança de l’eunuc.
El llibre va tenir una molt bona acollida a l’editorial barcelonina, els
responsables de la qual varen decidir publicar-lo immediatament; va aparèixer
el mes de gener de 1993, i constitueix el 153è títol de la prestigiosa
col·lecció de poesia “L’Escorpí”.
Aquest
mateix any aparegué On
la nit era negra,
llibre que recull obra seva i de Pere Güell corresponent a l’etapa de
publicacions marginals i semiclandestines. L’edició d’aquest llibre fou
possible gràcies al “mecenatge” de més de quaranta persones.
L’any
1993 va presentar El
gos i l’ombra de l’alzina
al premi de poesia Mercè Bayona; malgrat que no el guanyà, alguns membres del
jurat en recomanaren la publicació, la qual es féu efectiva l’any següent a
través de l’editorial Quaderns Crema.
Després
d’un període de cinc anys de silenci, la bibliografia del poeta s’ha vist en
pocs mesos enriquida amb quatre títols: Vuit poemes (Cafè Central, 1998), Set (emboscall, 1998, editat conjuntament amb Tes, de Josep Manel Ferrer Moreno), No he fet res (emboscall,
1998) i El cos del
temps (emboscall, 1999).
I
precisament, aquest darrer títol, recull els textos que la tarda del 26 de
setembre de 1998 Pep Rosanes, acompanyat dels també poetes Josep Manel Ferrer
Moreno i Josep Casadesús (K-100),
va llegir a l’era de
can Tafura. Es tractava de la seva col·laboració a Llauró. 12 cites, un projecte de l’artista visual Alícia
Casadesús.
Un
altre exemple de la voluntat del poeta de projectar-se en la societat a través
de la literatura és la seva recent participació (el mes de març d’aquest any)
en el Pas a dos, cicle de poetes en directe organitzat
per Cafè Central.
2.
RECEPCIÓ
DE L’OBRA
A
primer cop d’ull la poesia de Pep Rosanes pot semblar senzilla i de fàcil accés,
perquè no abusa de paraules estranyes o rebuscades, i pel seu estil directe. Aquests trets li
donen una aparença de facilitat, tant en el sentit com en la forma, que no es
correspon amb la realitat. Perquè es tracta d’una obra summament elaborada, on
els poemes admeten sempre diversos nivells de lectura, i estableixen, dins de
cada llibre i en el conjunt de l’obra, recurrències temàtiques i formals que
obliguen el lector atent a replantejar-se’n constantment la significació.
Els
documents crítics i/o divulgatius generats per l’obra d’aquest autor permeten,
en primer lloc, constatar la diversitat de lectures que és capaç de provocar.
Analitzem, doncs, aquests textos de forma esquemàtica i en l’ordre cronològic d’aparició:
a)
Carme
Rubio, “Pròleg” a On la nit era negra (1992):
Segons
aquesta autora, es tracta d’un llibre “heterogeni i heterodox que no es sotmet
a massa regles i que ultrapassa tots els marges”, bàsicament per tres raons:
perquè es tracta d’una obra de dos autors [Pep Rosanes i Pere Güell], perquè s’hi
empren dues llengües [català i castellà] i perquè, en conjunt, evoca
nostàlgicament els anys setanta.
Els
aspectes que en valora remeten tant al contingut com a la forma: “els poemes
resten expressats amb una veu directa, irònica, rebel, obscena i tendra [...]
tenen força i creen imatges molt suggeridores”; poden ser contradictoris, ja
que “de vegades estimen la mort i d’altres canten la vida”; es tracta, en
definitiva, d’una poesia que “defuig els tòpics i els camins trepitjats i cerca la
plena expressivitat de la paraula”.
En
síntesi, el llibre té el valor de reflectir “un esglaó d’una evolució poètica
que no podem perdre, perquè la veu d’aquests poetes evoluciona i està sent
reconeguda i ho serà cada cop més en un futur.”
b)
Víctor
Sunyol, ressenya de La venjança de l’eunuc (El 9 Nou, 15.02.93):
Explica,
resumidament, la trajectòria de l’autor, a qui defineix com “un activista de la
literatura i també de l’edició”.
Per
Sunyol, La venjança de
l’eunuc no és “un
llibre primicer”, sinó un conjunt de textos “reescrits, treballats, elaborats”.
Prova d’això és el llarg període de redacció, de 1986 a 1991, amb peces encara
anteriors.
Hi
destaca l’advocació confessada de Ferrater i Pavese, però no com un epígon, ans
és capaç de fer-se un camí propi: “Una poesia que es podria situar tangencial
a l’ofici del viure,
a la reflexió en l’experiència (en les dones i els dies) i a l’ofici poeta,
construint i llimant aquesta reflexió i aquesta experiència amb mots i versos.”
Més que poesia de l’experiència, poesia en l’experiència.
Remarca,
per acabar, el treball estilístic, la densitat i diversitat dels sentits: “uns
poemes que diuen coses [...] en els quals l’autor ha realitzat un treball
important sobre el discurs.”
c)
Francesc
Parcerisas, “Excel·lent”.
Ressenya de La venjança de
l’eunuc (El País, 04.03.93):
Parcerisas
dispensa una molt bona acollida a aquest llibre, en el qual detecta “un món, un
alè, una manera de dir”. Afirma que “aquest volum conté una capacitat poètica
excepcional, conté intel·ligència, conté un treball poc habitual de creació d’imatges,
tota la riquesa d’un món emotiu, moral –paït i conegut–”.
Hi
veu la influència de Gabriel Ferrater en “els elements exteriors suportant les
característiques morals de l’acció o dels personatges, la reflexió del futur
sobre el present, el joc de miralls pronominals”.
El
paràgraf final, però, s’aparta del comentari per aportar una consideració
personal sobre el que, en general, hauria de fer i ser la poesia: “aprendre’ns
alguna cosa de nosaltres mateixos”; justament perquè, a parer seu, La venjança de l’eunuc assoleix plenament aquest objectiu,
Parcerisas tanca la ressenya exclamant “enhorabona”.
d)
Emilio
Manzano, resenya de
La venjança de l’eunuc (La Vanguardia, 05.03.1993):
Es
tracta d’una nota molt breu, la qual consta d’una primera part descriptiva, on,
tanmateix, es fa una valoració en termes positius del llibre: “poemas
correctos en su construcción, verbalmente rigurosos y con algunos momentos
francamente auténticos.” Passa,
però, als termes negatius en constatar la influència de Ferrater, perquè li
sembla que “se quiere aprender únicamente de los aspectos
más evidentes, e incluso anecdóticos, de sus libros”. No diu res de quins són aquests
aspectes, ni tampoc ofereix una interpretació el llibre.
e)
Manel
Ollé, “No presentat”. Ressenya de La venjança de
l’eunuc (Avui 20.06-93):
Destaca
sobretot la
influència de Ferrater, la qual presenta com un tret negatiu, però no explica
per què. Posa molts exemples: versos solts, fora de context.
Aquesta
ressenya sembla concebuda més com a
rèplica a la que
havia publicat Parcerisas (a qui cita explícitament) a El País, que no pas com a comentari del llibre de Rosanes.
f)
Antoni
Pladevall i Arumí, ressenya de La venjança de l’eunuc (Els
Marges, Núm. 48, juny de
1993):
Avisa
el lector que, malgrat tractar-se d’un autor desconegut del gran públic, no és un poeta novell, car té una llarga trajectòria submergida, tot i que últimament havia optat pel
silenci.
Ofereix
una interpretació de conjunt: el llibre, diu “funciona com a balanç sentimental
d’una època –la primera joventut” i, “escrit sota el signe de la pèrdua”, “hi
podem llegir la història d’un home que mira enrere i veu les dones que ha
estimat, ara elles convertides en un gineceu i ell en el seu eunuc particular”,
“la reconstrucció de l’experiència amorosa oscil·la entre la tendresa i la
sensualitat en una acceptació àmplia dels capricis del desig”, i les dones “només
hi són estimades i enyorades, no vilipendiades”, ja que el material sempre és
presentat des d’una concepció filogina.
El
segon gran tema dominant és el pas del temps: “L’edat generacional i, sobretot,
el territori mític, ja irrecuperable per sempre, d’una infantesa feliç.”
Assenyala,
i analitza, la influència de Ferrater, en els temes i en les formes: “Rosanes-Creus
comparteix amb el poeta de Reus el to distant i contingut inherent a una
anàlisi objectiva de la passió; un discurs de base narrativa amb alta
participació de l’anècdota quotidiana que sol conduir cap a una reflexió moral;
el predomini del vers decasíl·lab; la recurrència a formes verbals imperatives,
al datiu èticopossessiu i a la tècnica de la simultaneïtat discursiva; i,
encara, excepció feta del primer i de l’últim, l’ordenació alfabètica dels
poemes.” Es tracta d’un mestratge, però no d’un escarniment. També fa
referència a Pavese.
Remarca
l’actitud antisusanniana de Rosanes, qui “ha covat i reelaborat
pacientment la seva obra sense cap més pretensió que la d’escriure’s la vida en
vers ben mesurat”.
g)
Patricia
Hart (Prude University), Ressenya de La venjança de
l’eunuc (World Literature Today. A Literary Quarterly of the University of
Oklahoma. Hivern de 1994):
Ofereix
una interpretació de conjunt: “Solitud, absència de l’estimada i alienació
són els trets
principals de La venjança de
l’eunuc”, recull
marcat per la castració com a metàfora central.
“El
primer poema, ‘El gegant estranger’, determina el to del conjunt. El gegant
estranger [...] simbolitza l’amor que és fugaç i incomprensible.”
Els
poemes següents repeteixen, insistentment, el tema. L’amor és temporal, però el
dolor que deixa al seu darrere és destructiu i durador. El moment més dolorós
del procés és quan hom pren consciència que l’estimada està a punt de marxar
per sempre, un moment patològicament repetit pel protagonista. Tan intens és el
sentiment de la pèrdua, que el poeta la identifica amb la castració, l’eunuc
del títol és l’amant abandonat. La presumpció principal de Rosanes-Creus és que
quan l’amor s’ha perdut, tot el que gira a l’entorn de la persona es percep,
distorsionat, a través de les lents de l’absència.
Pel
que fa a la forma, Patricia Hart escriu que el llenguatge de Rosanes és I “exacte
i evocatiu”. Per això, “el sentiment de mutilació de la persona contrasta
vivament amb la perfecció orgànica d’aquest recull, breu però molt intens”.
Acaba amb una pregunta que ella mateixa s’arrisca a respondre: “quina es la
venjança de l’eunuc a què s’al·ludeix en el títol? En aquest cas hom creu que
cal buscar-la, irònicament, en la fèrtil veu del poeta.”
h)
Víctor
Sunyol, “El poeta i l’ombra de la poesia”.
Ressenya d’El gos i l’ombra de l’alzina (El 9 Nou, 1995):
Remarca
la normalització de la difusió de l’obra de Pep Rosanes, tot i que es tracta d’un
poeta que creu que el seu mester és una qüestió independent de les
circumstàncies de l’edició.
El gos i l’ombra de l’alzina “és presidit per la figura (o les
figures ) d’un jo empresonat en un temps bolcat al passat
i al futur sempre presents”, “i amb la consciència que la pèrdua del paradís és
inherent al paradís, i és aquesta l’experiència que es narra [...] però sense
plany [...] amb la certesa que el passat només és en els mots.”
“Un
llibre on la implicació vida/poesia té un sentit profund. On no és el record o
la fibra del lector, sinó el poema (la llengua) qui crea l’emoció. On el
llenguatge esdevé creador.”
i)
Carme Rubio, “El
mite del paradís perdut”. Ressenya de 8 poemes (La Marxa, 20.03.98):
La
plaquette publicada per Cafè Central es
caracteritza per l’heterogeneïtat dels seus
elements: cada poema és una unitat tancada. Tot i
això, hi ha elements compartits,
com el to reflexiu,
la perspectiva impressionista, o l’ambient surrealista. Hi destaca “l’harmonia de la paraula”.
j) Antoni Clapés, “El fer que és un dir”. Ressenya d’El cos del temps (El 9 Nou, 19.03.99):
Es
tracta d’una ressenya fonamentalment descriptiva: explica les diverses parts
del llibre, però no en fa una interpretació, ans convida el lector a seguir pel
seu compte l’itinerari poètic que s’hi realitza.
k) Antoni Clapés, “Pep
Rosanes: No he fet res o
ho he fet tot”. Ressenya de No he fet res (Transversal, Núm. 8, març de 1999):
El
primer paràgraf situa el lector en la cronologia de l’obra de Rosanes, la qual,
en conjunt, i amb l’afegit d’aquest últim llibre, aferma “un discurs poètic que
destaca per la coherència de la seva construcció”, fonamentada en un “alè
poètic que transforma en experiència plural” la vida mateixa del poeta. El
tractament formal és “directe, sense metàfores –tot just imatges directes que
no permeten vacil·lació–, la regularitat formal, els versos amidats amb cura.
Però també l’exacta precisió amb la qual el poeta ubica temporalment les
circumstàncies que originaren el poema i qui n’era destinatari”.
Afegeix
Clapés que el temps i el cos són “els dos motius que articulen la lectura de la vida que va
confegint Rosanes”, una lectura que ensenya “que no n’hi ha de cap mena, de
coneixement”.
Síntesi:
Com
hem vist, a mida que s’ha anat divulgant, l’obra de Pep Rosanes ha reclamat l’interès
de la crítica especialitzada. Se n’ha anat construint, doncs, una imatge pública,
els trets recurrents de la qual es refereixen a aspectes externs (relatius a la
difusió de l’obra, sobretot a la llarga tradició de l’autor en formats
editorials no estàndards, els quals aquí no tractarem), i interns:
1)
Aspectes formals:
Alguns
autors (Rubio –1993– i Clapés –1999–) destaquen la veu directa habitual en l’autor. Gairebé tots
(especialment Sunyol –1993– i Pladevall) coincideixen a destacar l’intens
treball formal a què l’autor sotmet cadascun dels poemes. Parcerisas i,
especialment, Pladevall analitzen els aspectes formals que emparenten la poesia
de Rosanes amb la de Ferrater: l’establiment d’un correlat objectiu, el perspectivisme temporal i la
simultaneïtat de veus, la reflexió moral en què sol culminar el poema,
l’ús sovintejat de formes verbals imperatives i de formes pronominals datives
èticopossessives, l’ordenació alfabètica dels poemes...
2)
Aspectes temàtics:
L’evocació
nostàlgica del passat és el tret que s’esmenta més sovint. Per Antoni
Pladevall, amb qui coincideix Patricia Hart, aquest tema, lligat al del fracàs
amorós, és el comú denominador de La
venjança de l’eunuc.
Víctor Sunyol –1995–
opina que el tema central d’El gos i l’ombra de l’alzina és la presa de consciència –l’experiència–
que “la pèrdua del paradís és inherent al paradís”. En paraules d’Antoni Clapés
–19992–, No
he fet res
representa “un viatge pel temps i pel cos”, car és entre aquests dos eixos
temàtics que s’articula tot el llibre.
De
totes aquestes aportacions de la crítica n’emergeix la figura d’un autor situat
en aquella tendència que s’acostuma a identificar amb l’etiqueta poesia de l’experiència. Aquesta catalogació es justifica amb
aquestes tres característiques: 1) el pas del temps i les relacions
interpersonals com a temes recurrents, 2) l’estil
directe –per bé que molt acurat– i 3) l’obra de Gabriel Ferrater com a
principal model.
3.
EL
CONFLICTE ENTRE LA REALITAT I EL DESIG EN L’OBRA DE PEP ROSANES (1975-1992)
El
sentiment d’insatisfacció davant de la realitat circumdant és el tret dominant,
en els primers poemes publicats de Pep Rosanes. Vegem-ho en un dels fragments
de Sorra a les ungles, una sèrie
escrita el 1975:
V
Ni el blau d’una mar que no puc
albirar, ni el vol més audaç
d’ocells agosarats, ni el lent
relliscar de les papallones,
color groc i blau i vermell,
entre fulles verdes i humides.
Tampoc l’ombra nítida i tendra
d’un inici d’amor ben nu,
la quietud d’aquella cambra
on visc a l’empar del no-res,
o els versos meditats a soles
no em preserven del desencís.
Ni l’anhel d’un bes fugisser,
ni la més oculta esperança.
Absolutament res no pot
alliberar-me d’aquest buit
que m’infla les venes d’enyor
i m’obliga, avui, a confessar-me
terriblement insatisfet.
A
Nocturn, un projecte de llibre datat el 1978, hi
apareix el tema del fracàs amorós,
intrínsecament
lligat al de la soledat:
XVIII
Érem nocturns i efímers suïcides.
Lúbrics, folls, occíem la solitud
rebolcats en la ficció d’un llit
de miralls trencats. Màgica, la nit
pot ser bàlsam de vida, o botxí.
En
aquesta mateixa sèrie hi pren un relleu especial la transcendentalització de l’experiència
a través de l’escriptura:
XIX
No estripis el paper que ara sóc jo.
Tot és brut i tu també. Vull fugir
a cavall d’aquesta inconsistència.
A Des
d’un cul de bar, títol genèric d’un grup de poemes
escrits els mesos d’abril i juny de 1979, hi són represos tots aquests temes.
Hi reben, però, un tractament distanciat i irònic que s’accentua a mesura que
va prenent relleu la consciència que el pas del temps comporta la pèrdua tant de
l’entusiasme com de la innocència:
MARGOT
Ja ho veus, Margot,
si a quinze anys o setze anys
ens haguéssim estimat amb prou fúria,
prou impetuosament
potser ara no occiríem nits i vida
emborratxant-nos estèrilment
al cul de tavernes somortes,
potser ara no empraríem
jocs subtilment maliciosos
per un tros de cos i de tendresa.
Ha passat molt de temps, però,
i ja ho veus, Margot,
no tenim quinze anys,
de fúria no ens queden sinó engrunes
i d’impetuosos amors
n’intuïm només records
o l’ombra d’un desig.
De
l’any 1980 és En la mort
dels grius canvio solitud per havaneres, l’últim dels primers intents de Pep Rosanes de construir
llibres unitaris. La mort dels grius simbolitza la pèrdua de la confiança en la
realització del mite gestat en la infantesa:
VII
Vagabunds, no som fills de cap nissaga
ni hereus de cap llegenda. Miserables
herois nocturns, amics de banals vicis,
habitem cases d’ordinaris mobles.
Ara ja som massa lluny de la gesta.
Reis abatuts, com àguiles sense ales,
l’estigma d’un déu foll ens marca l’ombra.
I
simbolitza també el fracàs de l’ideal amorós:
XIII
Amb la punta dels dits em resseguies
les vores del cos. Junts, ancoraríem
en algun indret desert per poblar-lo
de jardins i de fonts, d’heures de besos.
Ningú no podria predir naufragi.
Les despulles de la nostra odissea
van arribar molt abans de l’albada.
Tu i jo, pròfugs a cavall d’una onada,
hem reculat a l’abans del crepuscle:
del dolor, només l’oblit ens en salva.
L’excusa de la follia malalta
és l’atzar o el destí: plora endolada
mentre no sap occir la dissortada.
Si alçaves el coll, els ulls volarien.
La
realitat que ha d’afrontar l’home en fer-se adult sovint l’obliga a renunciar a
l’ideal de vida covat durant la infantesa i l’adolescència. La primera
conseqüència d’això és el sentiment de solitud. Tanmateix, a través d’aquests
poemes Rosanes intenta –i aconsegueix, tal com palesa l’últim
poema de la sèrie– substituir el mite irreal (els grius) per un altre de més
pròxim i quotidià (les havaneres, cançons que parlen de gestes realitzades per homes de carn
i ossos).
Es
pot dir, generalitzant, que en la segona meitat de la dècada dels 70 la poesia Pep
Rosanes acompleix una etapa, la primera, caracteritzada per una crisi existencial,
primer, i d’identitat, després, i pel fet que els poemes s’encaixen en la unitat superior, el llibre. Així, a principis
dels anys 80 el poeta ha acomplert un cicle, el qual s’ha resolt amb la
renúncia als mites de la infantesa i l’adolescència. Es produeix, doncs, un
canvi d’actitud vital, determinat pel desengany. Per això, la penúltima dècada
del segle comença amb la recerca d’uns models (temàtics, literaris, formals)
que puguin expressar la nova tessitura vital.
Exemplifiquen
aquesta fase de tempteig alguns poemes, datats entre 1980 i 1982, inclosos en
el volum col·lectiu El
Club dels 7 (Poetes Morts) de Roda de Ter. Així, “Bonsuar”, capgira sarcàsticament
diversos mites culturals, mentre que a “L’heroi” la crisi d’identitat es resol
amb la renúncia. Un poema especialment interessant és aquest:
POÈTICA
No conec el delit. Vinc d’un hivern
amb massa dies i els dies m’unglegen
el mirall. Em pregunto si em coixegen
els desigs o si sóc malson d’infern.
I em dic que de l’instant en fuig l’etern,
que les copes desertes neguitegen,
que són somnis el bes i l’hora si ombregen,
nus, el demà amb ulls d’enyor hodiern.
Distints l’ara de l’ara, duen nosa
sempre els records: semblen vells traginers
d’andròmines, tancats en cambra closa.
–Vols
amar-los, il·lús? –No
hi ha després?
–Sí,
marcida, l’aroma d’una rosa.
Recordar és voler viure l’excés.
Es
tracta d’un sonet, l’únic de Pep Rosanes publicat en volum [l'únic tan perfectament elaborat, amb rima consonant inclosa, ja que hi ha d'altres poemes d'aquesta època que tenen l'estructura formal del sonet], la qual cosa
demostra com en els primers anys de la dècada dels 80 realitza una intensa
recerca tant de la forma com del contingut. Aquest poema intenta fixar –programàticament,
tal com el títol indica– unes directrius ètiques i estètiques: la crisi d’identitat
que és la conseqüència de la manca d’adequació de la realitat i el desig
(primer quartet) es resol amb la proclama de la voluntat de viure el present
sense esperar cap compensació futura (segon quartet); paral·lelament, es nega
el passat (primer tercet), perquè en el record no hi ha vida autèntica (segon
tercet).
Dos
poemes d’aquests anys, inclosos posteriorment en el volum El gos i l’ombra de l’alzina, expressen també la crisi; es tracta de “Biografia”
i “Com si ja tot fos només literatura”. En aquest últim poema s’hi apunta una
solució, si més no provisional; llegim-ne els últims versos:
...Ben sols, jo i un sol desig, des d’ara
t’evocarem en algun somni, sabrem fer
com qui recorda vagament el personatge
d’un conte de Borges, boirós, sense dolor.
Sabrem ser, vells, el somnàmbul
trucant a cels que sempre romandran tancats.
Es
tracta d’una “projecció en el personatge”, una mena de desdoblament que Rosanes
practicarà de forma assídua els primers anys de la dècada dels 80. Els poemes d’Història antiga, la primera secció de No he fet res, exemplifiquen aquesta tècnica;
llegim-ne un:
DOC
La dona que se’l mira amb ulls humits
sap que el solitari sempre se’n va.
Sobren els planys i les cançons de dol
car ell no té sinó la solitud.
L’amor és sols l’instantani recer
i el whisky l’addicte i silent company.
L’única empremta del seu pas és pols,
l’ombra del trot del cavall en marxar.
Cal oblidar records, desig i enyor
car el genet cavalca vers l’oblit.
I així que plori la dona no cal
perquè el solitari sempre se’n va.
El
protagonista és un dels personatges mítics de l’era contemporània, l’home que
viu deslligat del passat i que renuncia voluntàriament a establir vincles
afectius amb l’entorn per tal de no condicionar-se el futur. És l’home que viu “en
trànsit”, indistintament viatger i fugitiu, solitari i inadaptat, persegueix l’absència
de desigs, l’austera felicitat dels estoics. Però no és possible viure sense
records i, si no en tenim o els que tenim no ens valen, caldrà, tal com
expressa el poema “Solitud”, inventar-nos-els. O manllevar-los, que és el que l’autor
fa en poemes com “Jim”, “Sitting Bull” o “H. B.”, entre d’altres.
A
jutjar per les dates adduïdes per Pep Rosanes en les notes amb què sol acompanyar
les publicacions, entre 1983 i 1985 la seva producció poètica decau fins
gairebé extingir-se. S’esdevé, per
això, que entre els
poemes escrits a partir de la segona meitat d’aquesta dècada i els immediatament
anteriors al període de silenci s’ha produït un canvi substancial. Un canvi
clarament apreciable en el poema “L’inconsolabile”, datat l’any 1986 i inclòs en el llibre El gos i l’ombra de l’alzina a continuació dels dos poemes de 1982 que l’obren: si en
aquests dos poemes s’hi nega la validesa del passat (“Biografia”), proclamant
la recreació de la memòria a base d’elements mítics (“Com si ja tot fos només
literatura”), a “L’inconsolabile” la causa
del dolor prové de la pèrdua de l’ésser amat i, el que és més greu, del fet de
ser incapaç de recordar amb precisió. Una experiència extrema, la mort, ha
provocat un canvi d’actitud davant del material de l’experiència. Des d’aquesta
nova tessitura es gesten els poemes que donaran cos a dos dels llibres més
importants de Pep Rosanes: La
venjança de l’eunuc
i El gos i l’ombra
de l’alzina.
La venjança de l’eunuc és un llibre que ha crescut per la suma
dels poemes, els quals hi estan ordenats segons el principi alfabètic. La
primera de les dues citacions que encapçalen aquest llibre es pot entendre com
un avís al lector que no cal que busqui un sentit global al llibre: el que
importa és caminar, encara que no se sàpiga exactament cap a on. Hi ha, però,
un detall que, com ha observat Antoni Pladevall, és prou rellevant: els poemes
primer i últim són els únics que no estan sotmesos a l’ordenació alfabètica.
Contrastats l’un amb l’altre i analitzats en la perspectiva de l’evolució de la
poesia de Pep Rosanes, aquests dos poemes se situen un a cada banda del punt en
què l’autor rebutjava la validesa de la vida viscuda fins aleshores, i, després
d’un període de silenci, reprenia l’escriptura amb el propòsit de recuperar la
memòria per tal d’afirmar-se davant de l’amenaça de la mort.
Així,
en “El gegant estranger” (el poema que encapçala aquest volum) sobre la figura
mítica del desarrelat, la veu narradora –parlant en nom de la col·lectivitat–
projecta les seves ànsies d’aventura. En “El gest”, l’últim poema del llibre,
el suïcidi de Pavese és l’anècdota que disfressa el tema principal: la mort.
Aquí, el tractament és objectiu, distanciat, i no s’hi produeix la
identificació amb el protagonista, ans es constata, irònicament, la
indiferència de la natura davant de la finitud humana:
joguinejava amb les seves sabates,
tan indiscret com el sol, quan Pavese
dormia el son amable dels hipnòtics.
I
el poema “Algú”, casualment el segon del llibre, es pot llegir com un enllaç
entre el primer i l’últim. Alguns trets, com el fet que el protagonista explica
coses molt subjectives, o la indiferència amb què el tracta la veu narrativa
(que, ara també, parla en nom de la comunitat), permeten veure-hi la
contrafigura del “gegant estranger” del primer poema: un fracassat, més digne
de llàstima que d’admiració. Es
constata, doncs, la
dissolució del model, d’aquí que La
venjança de l’eunuc
es pugui llegir com un intent de reinventar la memòria, aquella facultat que,
en poemes anteriors havia sigut rebutjada. Des d’aquesta perspectiva, la segona
de les citacions que encapçalen el llibre
(procedent del poema 63 de Catul) que fa referència a l’home que es penedeix d’haver-se
autocastrat, significa que, quan hom separa de si mateix una part substancial, pot quedar dividit en dues
meitats, vivint alhora en ell i en allò seu que, massa
inconscientment, ha rebutjat. El
desdoblament, doncs,
és una de les constants
dels poemes d’aquest
llibre (i, en general, de tota la poesia posterior de Pep Rosanes) que es pot manifestar en el tractament
del temps, com en el poema
EDAT
Encara tinc divuit anys, els feliços
de quan no m’eres res, distret de tu,
i no sabia que els dies, després
se’m tomarien frugals (buscador
de tresorets que bandeja amb rancor
quan s’han deixat capturar, i s’asseu,
burlat, a mirar-se les mans que li suen).
Encara els tinc, el divuit que puc creure’m
si sé trobar-me els racons del turista,
meravellat pel que pot explicar-se,
tornat a casa, abans de refer
novament l’home de sempre, gris trist
sobre groc d’or. Els feliços que em crec
contra l’edat que m’acusa els forats
sentimentals, negre espai del meu temps.
O pot afectar l’autopercepció física en
poemes com “Eunuc” o
GELÓS
No sé què fer-ne, d’aquest altre
que se m’amaga rere els llavis
teus. Per l’horror que em vegi nu,
ara et suplico que m’escupis
el fred ahir que no ens pertany.
Si vols, seré una sargantana,
mira’m, badada al sol, feliç
com si el repòs li fos la vida,
perquè no hi pensa: i llavors
veniu vosaltres, fills del riure,
furtius ditets que m’han pinçat
la cua. Rius i l’ofereixes,
el tros de mi que t’has fet teu,
al nen amic, i junts rieu
quan jo, ridícul rèptil, fujo
mutilat. No sé què en faré.
Se m’infla l’excessiva llum
de l’absurd temps de la memòria
que, com el llapis despuntat,
ens és inútil.
La
crisi d’identitat que es planteja a La
venjança de l’eunuc
és el punt d’arrencada d’El gos i l’ombra de l’alzina. En aquest llibre, però, l’exposició
pren un caràcter molt més programàtic, tal com posa de manifest el fet de
presentar-se ordenat en tres parts. La primera i l’última, però, realitzen una
funció proemial i epilogal respecte de la segona, que és la més important del
llibre. Els tres primers poemes de Gènesi, la part que l’enceta, ja han sigut
esmentats abans, però cal recordar la peculiar situació vital que plantejaven:
el sentiment d’estranyament davant de tot allò viscut conduïa al carpe diem (“Biografia”) o a la identificació amb
el personatge (“Com si ja tot fos només literatura”), fins que en l’horitzó
personal no hi apareixia la mort i obligava a replantejar-se el sentit de l’existència
(“L’inconsolabile” i “Comiat”).
Al protagonista de “Lisboa”, l’últim poema d’aquesta part, l’imbueix un profund
sentiment d’insatisfacció i decideix emprendre un viatge, al final del qual es
troba en un atzucac. Cal interpretar, tot i que no hi ha enllaços explícits, que
Apocalipsi, la segona part del llibre descriu la
resolució –o la conseqüència– d’aquest impasse vital (l’elisió està si més no
suggerida en els títols, ja que el Gènesi i Apocalipsi són els llibres que obren i tanquen,
respectivament, la Bíblia). El primer poema d’aquesta secció té
caràcter introductori: adverteix el lector que, en els poemes que vénen a
continuació, hi trobarà coses inútils perquè s’han fet velles o s’han espatllat;
el to i les imatges d aquest poema recorden “Algú”, el segon de La venjança de l’eunuc: trasllueix un cert sentiment de fracàs,
i predisposa el lector a fer un recorregut a través d’un mapa del desencís.
Així, tota
aquesta part es pot entendre com la descripció de diverses fases d’una relació
amorosa fracassada. “Baby
can I hold you”, el
segon poema d aquesta secció, explica, des de la perspectiva d’un jo que s’adreça a un tu, el principi d'una relació afectiva. En
el poema següent, “Bondat”, presenta, amb un perspectivisme dialògic semblant
al del poema primer, la progressiva aproximació física de les dues persones, de
la mirada al tacte, passant pel
pensament. Hi
apareixen, paral·lelament, diversos elements, simbòlics i metafòrics, que
vinculen el jo amb éssers tel·lúrics diminuts (la
sargantana), primer, i amb parts del cos del tu (les dents amb què “t’entretens
l’ungla petita”); aquest tu esdevé font d’energia (sol) i, alhora,
gegant que pot contenir (o devorar) el que parla; és, doncs, un ser ambigu: indistintament amenaçador i protector. El poema “Altar” presenta una fase idíl·lica de
la relació amorosa, però ja a “Benestar” s’hi detecten inquietants imatges de
possessió i de dissolució del jo en el
tu. En els poemes “CEevre
de charité” i “El gos i l’ombra de l’alzina”, la
veu subjectiva desapareix provisionalment i pren protagonisme el gos, animal que és elevat a la categoria de símbol: associat al jo, es caracteritza
sobretot per la seva dependència envers el tu, la qual és dramàticament descrita en el poema següent:
EL GOS
Una cadena em lliga a tu,
és de ferro i no la veuries.
De vegades se m’embolica,
sobretot quan trona i m’espanto
i em regiro com si pogués
fugir, i et busco i no hi ets
i la meva veu vol cridar-te,
Sense que sàpiga dir el nom
dels dits que manen la cadena.
Jo sóc llavors només bordar
contra el clar de lluna mortal
del meu ser sol, quan tu m’oblides
entre els braços de l’home lluny
de l’esquena d’aquest gos vell
on reposes hi ha cops la mà
distreta. I ja sé que sempre
tornes: també sempre te’n vas.
No puc entendre que et lamentis,
doncs, quan jo m’escapo de tu,
quan arribo malalt. Me’n vaig
perquè em fa patir l’esperar-te,
per la por de la por d’haver-te
perdut. Una cadena i jo,
tu me la poses, me la treus,
ho decideixes i m’ignores
o m’estimes com un dels troncs
del teu foc. Insignificant,
em pots substituir: un altre
gos, el mateix coll, la mateixa
cadena. No puc ser gelós,
és que avui no m’has fet menjar.
La
projecció simbòlica del jo en el ca continua en poemes com “El gos
de la mosca”: la plenitud de la relació amorosa s’associa al sol, a l’estiu,
mentre que la soledat va lligada a l’ombra i a la tardor; i les mosques són vestigis del temps passat. “Caprice
des dieux” prefigura una separació que ja és
explícita a “Conjur”. Els següents poemes representen diversos intents de
sublimació de la realitat traumàtica per mitjà del mite: n’hi apareixen de
clàssics (“Salmacis”), medievals (“Bisclavret”) i actuals (“Un poema de Pavese
a divuit anys”, “Helena Valentí” i “Rick’s-Café Américain”),
perquè, de tot plegat, només en queden “La foto
fosca” i la “Runa”. I el gos, símbol de
l’amant, és mort i
enterrat sota “L’ombra de l’alzina”. Al final, des de la soledat de “Puig de
Rajols”, el poeta invoca un mag que el salvi del silenci.
Com el seu títol indica, l’última part
del llibre, Sermó (de la
muntanya), representa
la reflexió, en clau moral, sobre l’experiència descrita prèviament. Una
moralització que és irònicament i llibrescament misògina en el poema “A
propòsit de les dones”, però que culmina amb la reconciliació amb la memòria (“La
crema”).
Jesús Aumatell