dijous, 3 de desembre del 2015

Apunts sobre "L’instant obert", de Jordi Sala

A l’inici d’En un girar d’ulls (emboscall, 2000), el seu primer llibre publicat, Jordi Sala hi col·loca un seguit de citacions (de Shelley, Quasimodo i Riba) que l’emmarquen dins la tradició poètica occidental que posa en el seu centre gravitacional l’exploració del subjecte. Aquesta tradició arrenca amb el romanticisme, que afirma amb exaltada vehemència el “jo”, i continua amb el distanciament formal que el simbolisme va proporcionar a aquest mateix principi, via que ha estat prou productiva com perquè encara ara doni fruits molt profitosos.

Però, més enllà d’aquests referents, Jordi Sala ens mostrà ja en el primer poema d’aquell primer llibre que la seva pràctica poètica està efectivament en sintonia amb aquesta tradició:

DECLARACIÓ D’AMOR

«Sóc l’adjectiu que canvia,
si convé.
I el nexe,
si convé.
I tu.»
Somriu la noia
de ben treballades trenes
en somni: el verb.
1969

Una declaració d’amor que s’adreça en primer lloc al llenguatge coma a eina per al coneixement d’un mateix i del món, perquè amb l’amor tot ho pot fer seu. La poesia és el verb, l’amor, el jo i l’altre. Aquesta forma amb què l’autor es presenta al lector revela la consciència que el coneixement real requereix l’experiència; ell sap que, honestament, no pot parlar de res que no sàpiga de primera mà, però en comptes d’irrompre amb una afirmació d’autoritat subjectiva, ho fa a través de l’artifici. Així, per a Jordi Sala, com per a Pessoa i tants d’altres després que el gran poeta portuguès encertà a dir-ho tan bé, la poesia és el procés que permet parlar de la realitat, de la veritat, com si fos ficció. Dins d’aquests paràmetres, “jo” pot ser “un altre” perquè, paradoxalment, per mitjà de l’artifici es pot revelar la veritat.

Jordi Sala publicà després Amants d’encesa tenebra (emboscall, 2003), i ara ens presenta l’Instant obert, amb pròleg de Sam Abrams. Aquest nou lliurament de la seva obra, que és continuació i eixamplament de la poètica que ja va definir des dels seus inicis, comença, però, amb un replantejament, com una mena de refundació:

Convé a la pedra
de ser compacta. A l’home
pensar el seu viure.

Se’ns presenta el món com a dualitat: d’una banda allò inert i inalterable, de l’altra el que és perenne i està sempre en trànsit, lligat al canvi. Però aquesta dualitat aquí només es planteja, no s’especifica quin pot ser el seu sentit, ni en què deriva. És un poema descriptiu, i malgrat la seva brevetat ell tot sol constitueix una part del llibre (“Obertura”). Amb aquesta estratègia l’autor ens avisa que és important, vol que el tinguem present en la nostra lectura de la resta de l’obra, la qual està estructurada sobretot en termes temporals.
Anirem veient, doncs, que allò que determina la relació dels termes especificats en el poema proemial és precisament el concepte de temps, el qual no sembla afectar la pedra, mentre que a l’home el sotmet al canvi constant. Aquesta dualitat no deriva cap a l’oposició, però tampoc a la síntesi, és manifestació de reconeixement de la realitat del món i de la condició humana, la qual té ple sentit en la consciencia de canvi i en l’acceptació de la finitud.

Véns i ens traspasses,
fletxa del temps, i ens deixes
plens d’enyorança.


Així acaba el llibre. Però entremig el lector hi trobarà un viatge intens pels viaranys de la vida, descrit amb autenticitat pel poeta Jordi Sala. 


Jesús Aumatell