dissabte, 28 de maig del 2016

“El temps revingut”, de Ramon Bosch: una conversAcció (vídeo)

L’Acció Poètica, en les seves múltiples formulacions, és l’estratègia que permet superar la crisi de sentit que en el nostre temps s’ha apoderat del discurs literari.

Tota acció, perquè comporta presència del subjecte en l’espai-temps present, per molt efímer i inaprehensible que aquest sigui, transcendeix l’ambigüitat del signe, si més no mentre dura: l’aparèixer és la seva justificació.

Per això l’esdeveniment literari és avui molt freqüent: anant més enllà de la difusió del discurs, se’ns proposa com a "document autentificador". En aquesta pràctica, l’esdeveniment (concreció de l’acció) és caixa de ressonància de l’obra, la qual és part integrant d’un diàleg que l’amplia creativament i dinàmica.

Vegeu-ne un exemple en aquesta conversació a l’entorn de l’obra El temps revingut, de Ramon Bosch, amb Xavier Serrahima i Jesús Aumatell, que va tenir lloc a la Llibreria la Temerària, de Terrassa, el 26 de maig de 2016. 

Es tracta, doncs, d’una conversAcció Poètica.





Jesús Aumatell



dimecres, 18 de maig del 2016

La veu polifònica de Ramon Bosch

Notes per a introduir una conversa a l'entorn d'El temps revingut


Dialogisme és un concepte desenvolupat pel filòsof i teòric de la literatura Mijaíl Bakhtín en el seu llibre Problemes de la poètica de Dostoievski (1929). Amb aquest terme Bakhtín designa la interacció que hi ha entre el narrador principal i els altres personatges, o entre dos discursos interns d’un personatge. Amb aquest procediment l’autor (o narrador principal) pot deixar tot el protagonisme a una veu i una consciència independents de la seva pròpia i mantenir una posició neutral, sense privilegiar cap punt de vista. Així es poden fer aflorar conflictes a diferents nivells de consciència, alhora que es manté intacta l'oposició entre termes divergents, que en un discurs monològic dominat per la veu de l'autor quedarien dissolts.

Mijaíl Bakhtín

Julia Kristeva, en l’article “Bakhtín, la paraula, el diàleg, la novel·la” (1967), va analitzar i definir la forma en què el crític rus posava en qüestió la categoria d’identitat per substituir-la per la d’alteritat; no existeix el jo singular sinó el nosaltres, car la unitat no ve donada com a cosa prèvia i isolada, sinó com a concordança dialògica de dos o més que no poden fusionar-se.

Sobre aquestes bases, Kristeva, enfront de les teories estructuralistes que consideraven els sistemes textuals com a identitats estàtiques, va postular una visió dinàmica del text com a productivitat, desplaçament i estructura que implicava alhora tant el productor com el receptor en la construcció del sentit. Va encunyar el terme intertextualitat per a denotar que el text sempre està en relació amb d’altres textos.

Julia Kristeva

És de la mà d’aquests mestres que proposo aproximar-nos a l’obra poètica que construeix Ramon Bosch, de la qual el llibre El temps revingut n’és una baula que es pot considerar separada del conjunt, però que adquireix ple sentit dins el tot del qual forma part. Sabent, també, que en qualsevol cas mai no arribarem a exhaurir-ne el sentit, perquè els seus textos senyalen dintre d’ells mateixos a través de contínues dissociacions del subjecte en múltiples veus, alhora que apunten, amb ressons intertextuals, més enllà, cap a d’altres textos.



A l’inici del llibre, a la primera estrofa del poema I, Ramon Bosch invoca Paul Celan, situant-lo com a punt d’arrencada:  
Temps;
crematori inacabable
de
la vida

en vida.

aquest “crematori” de ressons celanians ens adverteix que el “temps” de què es tracta és el de la història, no el de la immediatesa quotidiana de la vida privada. Tot seguit, els dos versos centrals introdueixen el subjecte, que és plural: 
No és la terra que s’escruixeix

som nosaltres.

“nosaltres” implica compromís amb l’altre, en una relació que tanmateix no existiria sense la consciència personal, el jo que ho focalitza per fer-ne experiència concreta: 
Dels dies encesos i
dels carbons roents
aprenem les cendres
del foc que ens glaça.

Hem passat, així, d’un temps general, històric, en el marc global de “la terra”, als “dies” particulars, a l’experiència personal de la temporalitat, la qual és contradictòria, perquè si bé està feta de “carbons encesos” produeix l’efecte de gelar: cal recórrer a l'oxímoron per representar la transició de present a passat. Podem resumir, un xic barroerament, el poema en aquests termes: el temps és cremació de vida (primera estrofa), no afecta la matèria inerta, sinó els subjectes amb consciència (segona estrofa), per als quals és consumpció (combustió), una experiència de contingut psicològic ambigu perquè implica el xoc mortal de futur i passat en l’instant present, i el pòsit d’aquest xoc, “les cendres” que “aprenem”, és a dir, la memòria, són la base sobre la qual es fonament la identitat personal.

Una anàlisi detallada del llibre en base a aquesta estratègia de resseguir-ne les traces de la subjectivitat ens portaria molt lluny i molt endins, en un viatge sense final (no se'ns exigeix, doncs, que el fem sencer) en el transcurs del qual aprendríem moltes coses del món i de nosaltres mateixos, sense assolir, però, cap certesa definitiva, ni molt menys esgotar el sentit de l’obra de Ramon Bosch.


Jesús Aumatell