Notes per a introduir una conversa a l'entorn d'El temps revingut
Dialogisme és un concepte desenvolupat pel filòsof i teòric de la
literatura Mijaíl Bakhtín en el seu llibre Problemes
de la poètica de Dostoievski (1929). Amb aquest terme Bakhtín designa la
interacció que hi ha entre el narrador principal i els altres personatges, o entre dos discursos interns d’un personatge. Amb aquest procediment l’autor
(o narrador principal) pot deixar tot el protagonisme a una veu i una
consciència independents de la seva pròpia i mantenir una posició neutral,
sense privilegiar cap punt de vista. Així es poden fer aflorar conflictes a
diferents nivells de consciència, alhora que es manté intacta l'oposició entre termes
divergents, que en un discurs monològic dominat per la veu
de l'autor quedarien dissolts.
 |
| Mijaíl Bakhtín |
Julia Kristeva, en l’article
“Bakhtín, la paraula, el diàleg, la novel·la” (1967), va analitzar i definir la
forma en què el crític rus posava en qüestió la categoria d’identitat per substituir-la per la d’alteritat; no existeix el jo singular
sinó el nosaltres, car la unitat no ve donada com a cosa prèvia i isolada, sinó
com a concordança dialògica de dos o més que no poden fusionar-se.
Sobre aquestes bases, Kristeva,
enfront de les teories estructuralistes que consideraven els sistemes textuals
com a identitats estàtiques, va postular una visió dinàmica del text com a
productivitat, desplaçament i estructura que implicava alhora tant el productor
com el receptor en la construcció del sentit. Va encunyar el terme intertextualitat per a denotar que el text sempre està en relació amb d’altres
textos.
 |
| Julia Kristeva |
És de la mà d’aquests mestres que
proposo aproximar-nos a l’obra poètica que construeix Ramon Bosch, de la qual
el llibre El temps revingut n’és una baula que es pot considerar separada del
conjunt, però que adquireix ple sentit dins el tot del qual forma part. Sabent,
també, que en qualsevol cas mai no arribarem a exhaurir-ne el sentit, perquè
els seus textos senyalen dintre d’ells mateixos a través de contínues
dissociacions del subjecte en múltiples veus, alhora que apunten, amb ressons
intertextuals, més enllà, cap a d’altres textos.
A l’inici del llibre, a la
primera estrofa del poema I, Ramon Bosch invoca Paul Celan, situant-lo com a punt
d’arrencada:
Temps;
crematori inacabable
de
la vida
en vida.
aquest “crematori” de ressons celanians ens adverteix que el
“temps” de què es tracta és el de la història, no el de la immediatesa
quotidiana de la vida privada. Tot seguit, els dos versos centrals introdueixen
el subjecte, que és plural:
No és la terra que
s’escruixeix
som nosaltres.
“nosaltres” implica compromís amb l’altre, en una relació
que tanmateix no existiria sense la consciència personal, el jo que ho
focalitza per fer-ne experiència concreta:
Dels dies encesos i
dels carbons roents
aprenem les cendres
del foc que ens glaça.
Hem passat, així, d’un temps general, històric, en el marc
global de “la terra”, als “dies” particulars, a l’experiència personal de la
temporalitat, la qual és contradictòria, perquè si bé està feta de “carbons
encesos” produeix l’efecte de gelar: cal recórrer a l'oxímoron per representar la transició de
present a passat. Podem resumir, un xic barroerament, el poema en aquests
termes: el temps és cremació de vida (primera estrofa), no afecta la matèria
inerta, sinó els subjectes amb consciència (segona estrofa), per als quals és consumpció
(combustió), una experiència de contingut psicològic ambigu perquè implica el
xoc mortal de futur i passat en l’instant present, i el pòsit d’aquest xoc,
“les cendres” que “aprenem”, és a dir, la memòria, són la base sobre la qual es
fonament la identitat personal.
Una anàlisi detallada del llibre en base a aquesta
estratègia de resseguir-ne les traces de la subjectivitat ens portaria molt
lluny i molt endins, en un viatge sense final (no se'ns exigeix, doncs, que el fem sencer) en el transcurs del qual aprendríem
moltes coses del món i de nosaltres mateixos, sense assolir, però, cap certesa definitiva,
ni molt menys esgotar el sentit de l’obra de Ramon Bosch.
Jesús Aumatell
