La nova poesia de Cèsar Bladé

Cèsar Bladé

Cèsar Bladé (Barcelona, 1968) ha publicat els llibres de poesia Perfils de la Mediterrània (2008), Oceans ignots (2009) Matisos d’un mar proper (2014), i, ara, Els refugis naturals, volum que inclou el llibre que li dóna títol a més d’una sèrie d’haikus recollits sota el títol Pont d’enllaç amb la natura.

A Oceans ignots Cèsar Bladé se submergí dins de la memòria, del pensament i de la raó, introspectivament però sense l’afany de l’analista, més aviat com qui passeja per paratges propers i estranys alhora. No buscava veritats absolutes, sinó il·luminar llocs de referència. Matisos d’un mar proper continuava aquell recorregut introspectiu, però com bé indica el títol, centrant-se més en el detall, en el fet viscut, en la cosa concreta. Tot això formulat per mitjà d’imatges poètiques que permetien a l’autor de fer una exposició metafòrica de les seves vivències, dels seus valors, dels seus volers. 

Ara, amb Els refugis naturals, l'obra poètica de Baldé assoleix un altre nivell, el simbòlic i mític, en la mesura que el treball d'elaboració líric del paisatge es vincula subtilment a l'experiència subjectiva. Es tracta d’una poètica molt present en la nostra tradició, encara vigent en l'obra de molts poetes en actiu, però la forma en què l’autor aconsegueix de materialitzar-ho verbalment en aquest nou llibre el singularitza, ja que va més enllà de convertir el paisatge en el correlatiu objectual de l’experiència.

Vegem-ho per exemple en el primer poema del llibre:

Els refugis naturals

UNITAT NATURAL  

Unitat natural, el meu cos
compartint amb el vent i la terra
l’espai de llibertat i de vida,
alè constant d’esperança
travessant les branques
de les estacions seques
dels dies que ja no tornaran mai més,
pam a pam fent nous camins
apaivagant les tenebres.

Aquí s’estableix un paral·lelisme entre el “cos” concret de poeta, explícitament enunciat, i l’arbre en sentit genèric, element que tanmateix no es fa explícit, sinó que hi és suggerit a través d'una sinècdoque (“branques”), i de forma indirecta a través de l’associació implícita de la saba que recorre l’arbre amb el “temps” que sustenta el “cos” com a unitat natural. L’element sobre el qual pivota la simbolització en quest poema és, precisament, la relació que pot establir entre allò no explicitat (la saba, que permet a l’arbre de superar les estacions inclements) amb “l’alè constant d’esperança” que assegura la continuïtat de l’home.

Aquesta elaboració poètica, recurrent en el nou lliurament de la seva obra, Bladé estén la subjectivitat més enllà del límits del jo, per abastar el món exterior. És, però una operació que no es redueix a la projecció sentimental del poeta en els paisatges, sinó que aspira a dissoldre la dualitat sensació/matèria en la unitat del ser, on les esquerdes no senyalen trencaments, sinó punts de sutura.

Jesús Aumatell