Espais solitaris

Prima Materia, 78

© Felip Cid i Rafel

© Pròleg d'Antoni Clapés

ISBN: 978-84-92563-33-3

Primera edició: novembre de 2010

54 pàg.

PVP 8 € 

 

PRÒLEG　

　

Felip Cid torna a fer ús de la seva indulgència i em demana uns mots per encapçalar el «definitivament, darrer llibre que escric» –com va fer-me saber tot seguit, en lliurar-me’l. Coneixent el tarannà del poeta, no estic gens segur que aquests Espais solitaris... siguin el seu últim lliurament poètic. Més aviat crec que és un pas més, un intent desesperat i desesperançat per dur els seus mots més enllà, per atansar-los –tot atansant-s’hi– al precipici de la mort.

Perquè en cap dels seus llibres anteriors, la mort no hi ha estat invocada tantes vegades i sota tantes formes diferents (substantiu, verb, adjectiu) com en aquest. Si a El testament (2003), el volum que va significar el retorn de Cid al sistema literari català –d’on n’havia estat foragitat després de tres esplèndids llibres primerencs– la Dama no hi era mencionada ni una sola vegada, malgrat que –com creia Cid– la seva imminent visita li fornia el material necessari per repassar la seva vida i ordenar les restes del naufragi sota una forma notarial, en els cinc llibres posteriors (Vint poemes i un càntic desolat, Soledats i crepuscles, Salvatge amor, Llibre de Tankas i Tankas taciturnes), lentament i callada, la mort va anar fent la seva aparició de manera explícita, com a leitmotiv de la seva poètica darrera.

«Els dies s’obliden en la carn», i tan sols el pur deliri de la poesia li deixa, al poeta, «escriure en la sang aspra / el nom d’una elegia». Elegia que reprodueix, com va pintar Arnold Böklind a L’illa dels morts, la imatge de Caront (el poeta mateix) duent l’home Felip Cid vers l’illa –l’Espai solitari– d’on no se’n retorna mai més. «M’embarco en l’aventura / de viure amb la mort» en una illa habitada per ombres, crepuscles, espectres, melangies, fantasmes, tenebres, tristors: allí on només s’escolten «els cants dels ocells morts». Un destí fet «de temors i foscúries», que engalana una gran profusió de flors diverses (nards, hortènsies, roses, anemones, lliris, lilàs), símbols de la transitorietat de la vida humana i de l’espera –què espera, Felip Cid, més enllà d’aquesta vida moridora?–, i de gemmes (diamants, safirs, maragdes, topazis, robins) autèntics vidres de la mort però també senyeres de la immortalitat. Flors i gemmes: la contradicció entre el desig de vida que res no pot contra la mort i la realitat d’una mort com a no-vida perdurable.

En l’assaig introductori de la seva Obra poètica vaig escriure que Felip Cid és «un poeta [...] que se sent i se sap molt més auroral que no pas diürn: més modernista que no pas noucentista». Damunt el marbre fred dels mots, el poeta ha anat dipositant l’afany de viure, i ara només pot passejar, solitari, per paratges espectrals, amb la basarda de trobar-se amb la Dama en les blancors de l’alba.

　

Antoni Clapés