dissabte, 18 de juliol del 2015

Maria Font o el plany per la mort de la terra

Maria Font Castany (Sant Pere de Torelló, 1922 - Torelló, 2015) fou una poeta autodidacta que va forjar-se, amb el model que li proporcionaven lectures de Verdaguer, Maragall, Guimerà o Víctor Català, unes eines literàries aptes per a expressar la seva visió del món. Va produir una obra considerable tant pel volum com per la qualitat, que fins pràcticament l’edat de jubilar-se no va ser publicada en el seu primer llibre, La mort del camp (Torelló, 1981). Hi plantejà la defensa elegíaca de la vida de pagès, ara en vies d’extinció, a través de dues línies complementàries: d’una banda, hi ha un seguit de poemes de caire líric, dedicats al record i l’evocació d’espais i figures del passat; com a contrapunt, hi ha uns poemes on el plany esdevé cant de protesta, clam contra la injustícia i crida a l’acció; denúncia, en definitiva, de l’oblit dement de la societat actual de les seves pròpies arrels.

En síntesi, l’elegia per la desaparició del món rural és el tema sobre el qual gira tota l’obra de Maria Font. A  Adéus definitius (emboscall, 1999), se situa en la tendència més lírica i intimista, i l’ocàs de la natura s'hi descriu lligat al declivi personal de la mateixa autora. Els poemes d’Adéus definitius, doncs, es caracteritzen per la seva concentració lírica i per prendre sempre com a punt d’arrencada la persona en la seva circumstància vital concreta: ja en els primers versos del llibre se'ns avisa que en el que llegirem a hi ha la seva existència:





JO PROU VOLDRIA FER-NE DELS MEUS MOTS


Jo prou voldria fer-ne dels meus mots
un enfilall de belles filigranes;
jo prou voldria amb els meus records
donar sentit a les paraules.
Però em surt només allò que he estat i sóc,
una tosca artigaire,
una dona nascuda prop del solc,
una filla del camp, del sol i l’aire.




En canvi, a Enderrocs (emboscall, 2000) hi mostra la seva faceta més combativa, i hi adopta fórmules poètiques més discursives; hi ha poemes dedicats a llocs, persones o llegendes tots els quals tenen en comú el fet de patir l’abandó, la indiferència o el menyspreu d’una societat que no té temps per recordar. Com en el Llibre anterior el to de veu és nostàlgic, fins i tot pessimista.
 
Maria Font sent l'existència lligada a la terra, o el camp, fins al punt d’identificar la pròpia vida amb la natura. Aquesta identificació dóna lloc a un complex joc de relacions simbòlico-metafòriques, amb el qual l’autora tradueix la seva visió del món i analitza la seva situació existencial en aquest món. A mesura que va desapareixent la forma de vida directament lligada la terra, l’autora veu com s’escola la seva vida, i, el que és més greu, la possibilitat de la transcendència.
 
A Nits (emboscall, 2002) hi trobem la mateixa temàtica de fons; ara, però, invertint la màxima clàssica que recomana "viure el dia", l’autora convida a gaudir de la nit, la qual és entesa com parèntesi de llibertat on els éssers de la natura poden tornar a establir contacte amb una realitat no corrompuda per la mà de l’home. Finalment, a Desarrelats (emboscall, 2006) féu sentir la seva veu, feble i modesta, però del tot necessària i carregada de raó, per demanar a un món que corre a tota velocitat sense saber cap on que giri la vista per comprendre tot el que està perdent.

 
Cal esmentar d’altres llibres de Maria Font, en els quals publicà la seva obra narrativa:


Escriptura insòlita i altres contes (emboscall, 1999), on s'apleguen onze narracions que havien aparegut en publicacions diverses. En contrast amb la seva poesia, sempre dotada d’una forta càrrega emocional, la narrativa d’aquesta autora es caracteritza pel se to irònic o humorístic, fins i tot, de vegades, burlesc. Malgrat això, el tema de fons és el mateix que el de bona part de l’obra poètica: la degradació de la qualitat de vida a causa de la urbanització de la societat. Un tret comú de la majoria d’aquests contes és el de posar la narració en boca d’animals com ara cabres, vaques o gossos.
 
La novel·la breu Sota el fumeral (emboscall, 1999) porta a les seves últimes conseqüències la visió del món de l’autora: hi lliga fons i forma fins a un extrem capaç d'ofendre aquells que no són capaços de fer abstracció dels valors lingüístics adquirits i deixar-se portar per una correntia de llengua que brolla, encara viva i diàfana, de les deus més profundes de l’idioma; es reivindica, per mitjà d'una llengua en estat salvatge, l'essència de la terra, perquè n'és la més noble encarnació. Assistim, però, al seu esfondrament definitiu.
 
Unes setmanes abans de morir va poder veure publicat un nou recull d'obra narrativa, Contes (Torelló, 2015).
 
 
 
Jesús Aumatell
 
 

1 comentari: