A l’inici d’En un girar d’ulls (emboscall, 2000), el
seu primer llibre publicat, Jordi Sala hi col·loca un seguit de citacions (de
Shelley, Quasimodo i Riba) que l’emmarquen dins la tradició poètica occidental que
posa en el seu centre gravitacional l’exploració del subjecte. Aquesta tradició
arrenca amb el romanticisme, que afirma amb exaltada vehemència el “jo”, i
continua amb el distanciament formal que el simbolisme va proporcionar a aquest
mateix principi, via que ha estat prou productiva com perquè encara ara doni fruits
molt profitosos.
Però, més enllà d’aquests
referents, Jordi Sala ens mostrà ja en el primer poema d’aquell primer llibre
que la seva pràctica poètica està efectivament en sintonia amb aquesta
tradició:
DECLARACIÓ D’AMOR
«Sóc l’adjectiu que canvia,
si convé.
I el nexe,
si convé.
I tu.»
Somriu la noia
de ben treballades trenes
en somni: el verb.
1969
Una declaració d’amor que s’adreça en primer lloc al llenguatge coma a eina
per al coneixement d’un mateix i del món, perquè amb l’amor tot ho pot fer seu.
La poesia és el verb, l’amor, el jo i l’altre. Aquesta forma amb què l’autor es
presenta al lector revela la consciència que el coneixement real requereix
l’experiència; ell sap que, honestament, no pot parlar de res que no sàpiga de
primera mà, però en comptes d’irrompre amb una afirmació d’autoritat
subjectiva, ho fa a través de l’artifici. Així, per a Jordi Sala, com per a
Pessoa i tants d’altres després que el gran poeta portuguès encertà a dir-ho
tan bé, la poesia és el procés que permet parlar de la realitat, de la veritat,
com si fos ficció. Dins d’aquests paràmetres, “jo” pot ser “un altre” perquè,
paradoxalment, per mitjà de l’artifici es pot revelar la veritat.
Jordi Sala publicà després
Amants d’encesa tenebra (emboscall,
2003), i ara ens presenta l’Instant obert,
amb pròleg de Sam Abrams. Aquest nou lliurament de la seva obra, que és
continuació i eixamplament de la poètica que ja va definir des dels seus
inicis, comença, però, amb un replantejament, com una mena de refundació:
Convé a la pedra
de ser compacta. A l’home
pensar el seu viure.
Se’ns presenta el món com
a dualitat: d’una banda allò inert i inalterable, de l’altra el que és perenne
i està sempre en trànsit, lligat al canvi. Però aquesta dualitat aquí només es
planteja, no s’especifica quin pot ser el seu sentit, ni en què deriva. És un
poema descriptiu, i malgrat la seva brevetat ell tot sol constitueix una part
del llibre (“Obertura”). Amb aquesta estratègia l’autor ens avisa que és
important, vol que el tinguem present en la nostra lectura de la resta de
l’obra, la qual està estructurada sobretot en termes temporals.
Anirem veient, doncs, que
allò que determina la relació dels termes especificats en el poema proemial és
precisament el concepte de temps, el qual no sembla afectar la pedra, mentre
que a l’home el sotmet al canvi constant. Aquesta dualitat no deriva cap a
l’oposició, però tampoc a la síntesi, és manifestació de reconeixement de la
realitat del món i de la condició humana, la qual té ple sentit en la
consciencia de canvi i en l’acceptació de la finitud.
Véns i ens traspasses,
fletxa del temps, i ens
deixes
plens d’enyorança.
Així acaba el llibre.
Però entremig el lector hi trobarà un viatge intens pels viaranys de la vida,
descrit amb autenticitat pel poeta Jordi Sala.
Jesús Aumatell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada